Aristides de Sousa Mendes, un heroi portuguès
El 15 de juny del 1940 el consolat de Portugal a Bordeus era un fragment agreujat del caos regnant a la sobtada capital provisional de França, quan a la vigília París havia caigut sota la bota nazi. Milers de refugiats assetjaven el número 14 de la plaça del moll de Lluís XVIII. Alguns s’amuntegaven dins de l’oficina i a la mateixa residència del representant portuguès. Allà, al seu dormitori, feia dos dies que el cònsol Aristides de Sousa Mendes estava enllitat. El consumia la disjuntiva entre actuar segons la seva consciència per salvar milers d’innocents o obeir el dictador Salazar i salvaguardar el seu futur i el de la seva família de 12 fills.
L’endemà al matí aquest diplomàtic de carrera d’origen patrici, catòlic i amo d’una mansió rural es va aixecar convertit en un heroi. Se’l veia “exaltat i conscient”, en paraules d’un dels funcionaris arrossegats a una indesitjada desobediència pel seu cap. En les febrils jornades posteriors, armat amb un bolígraf i un segell, va dur a terme una trepidant cursa contra el temps, Hitler i Salazar per concedir milers de salconduits a Bordeus, Baiona i Hendaia.
A l’estació ferroviària d’una altra localitat fronterera, Vilar Formoso, limítrof amb la província de Salamanca, Portugal rememora amb un museu inaugurat a l’agost el pas el 1940 d’aquests refugiats, molts d’ells jueus, acreditats pel cònsol de Bordeus que, després d’aixecar-se del llit, va proclamar que “a partir d’ara donaré visats a tothom, sense que hi hagi ja races, nacionalitats i religions”, segons va explicar un dels seus fills.
“Per a gairebé 30.000 persones, la llibertat i l’esperança seran possibles, gràcies als visats concedits per Aristides de Sousa Mendes a Bordeus, Baiona i Hendaia. D’altres seran atorgats per ordre seva a Tolosa de Llenguadoc. Proveïts d’aquell segell màgic, prossegueixen viatge cap a Portugal”, s’explica en un dels vídeos de l’exposició, sobre un mapa que mostra els itineraris per escapar, que inclouen una ruta secundària per Perpinyà i Barcelona.
De la capital catalana procedia el metge, professor universitari i militar republicà Eduardo Neira Laporte. El 2 de febrer del 1940, tres mesos abans de la imparable ofensiva alemanya contra França, va entrar al consolat portuguès de Bordeus, amb l’objectiu d’arribar per mar a Lisboa amb la seva dona i dos fills per prosseguir des d’allà la seva fugida, com relata l’escriptora Sónia Louro en la seva obra El cònsol desobedient.
“Què hi ha a Lisboa?”, pregunta Rick, el personatge de Humphrey Bogart a Casablanca. “El vapor d’ Amèrica”, li contesta el capità Renault. Neira Laporte va agafar a la capital portuguesa un vaixell cap a Bolívia, gràcies als papers que li va donar Sousa Mendes, que així, i com ja havia fet uns mesos abans, se saltava la circular 14. Era una instrucció del Ministeri de Negocis Estrangers que impedia als cònsols portuguesos donar, tret d’autorització expressa, visats entre altres a ciutadans que no poguessin tornar lliurement al seu país i als jueus. La circular estava firmada per António de Oliveira Salazar.
La ràpida caiguda d’Holanda, Bèlgica i França va precipitar els esdeveniments. Conservador, antirepublicà i correligionari per tant de Salazar, Sousa Mendes ja no podia continuar posant pedaços amb petites desobediències. L’hi va fer veure un rabí d’Amsterdam, Jacob Kruger, que li va explicar que no era ell sol qui necessitava ajuda, sinó tots els meus germans”, com apunta José-Alain Fralon al seu llibre Un heroi portuguès. I va ser llavors quan Sousa se’n va anar al llit, de la qual s’aixecaria convertit en una insubmisa màquina de firmar visats, ajudat per la seva família, la de Kruger i els funcionaris. Entre els que va rubricar el 20 de juny hi havia els de Salvador Dalí i Gala, que així van poder salpar de Lisboa cap a Nova York.
La desobediència del cònsol va suposar per a Salazar un trencament de la seva autoritat que el posava en evidència davant Franco i Hitler. Sousa Mendes ho va pagar car. Li va costar la seva carrera diplomàtica i va acabar en la misèria, menjant a la Cuina Econòmica jueva a Lisboa amb la seva família, com un refugiat més, segons es relata al museu Vilar Formoso, Frontera de la Pau.
13-IX-17, A. Lugilde, lavanguardia