"Deures i memòria", Imma Monsó
Vaig prometre la setmana passada una anàlisi detallada sobre la pàgina que ha penjat la Ceapa per argumentar la vaga de deures. No serà detallada perquè aquest espai no ho permet, així és que ens centrarem en el primer punt del web, el nom del qual, Educacionsindeberes.org, ens transporta de ple al territori del treball sense esforç, la vida sense penes i el Planeta Piruleta, un paradís on suren els tòpics més xarons i esdolceïts sobre els “drets vulnerats dels nens”, la “veritable educació integral” i la “igualtat objectiva” (aquesta igualtat que talla les ales de tots a la mateixa mida: curtetes). Ah, la igualtat... La trobem en el quart punt, en què diuen: “Los deberes generan situaciones de desigualdad entre el alumnado”, donant a entendre que si els suprimim aconseguirem igualar totes les criatures... Quan, de fet, generarem les mateixes desigualtats o pitjors (entre els que tenen avis a qui escriure postals i els que no, entre els que tenen pares que els inscriuran en activitats de pagament i els que no, entre els que tenen zona comunitària amb piscina i els que no, etcètera).
Però no ens desviem. Centrem-nos, com he dit, en el primer punt, que deixa anar a la brava una fal·làcia que molts crèiem superada: “Los deberes son un método de aprendizaje erróneo”, “herencia dañina de un método pedagógico obsoleto que está basado en la memorización y en la repetición de los contenidos”. És realment sinistre que continuï la difusió d’idees com aquesta, idees que van desterrar la memòria de les aules
i la van condemnar a l’ostracisme, en fer-la passar per una capacitat retrògrada i antipedagògica. La memòria va deixar d’exercitar-se sistemàticament i van passar anys fins que hem tornat a entendre que ens és imprescindible per a l’aprenentatge i que és impossible formar-nos una mentalitat crítica sense recórrer a la memorització per recordar els continguts. D’una manera semblant, els deures són necessaris per fixar allò que s’ha fet a classe: no estan pensats per fer el que no s’ha fet, sinó per recordar allò que altrament es diluiria en el poti-poti de les experiències diàries, i aquesta operació de fixar només es fa bé en solitud i utilitzant el cervell propi. Que la memòria no és la finalitat de l’aprenentatge però sí un mitjà imprescindible i que deixar d’exercitar-la deteriora les habilitats cognitives és una cosa que semblava ja consensuada. Sense memoritzar, impossible aprendre. Sense deures, impossible educar. Educaciónsin- deberes és, doncs, un oxímoron. I sap greu haver de repetir obvietats com aquesta, però cal rebatre aquests arguments cada vegada que apareixen a l’escena pública, no sigui que els del Planeta Piruleta, a còpia de repetir-los, els converteixen en dogma de fe.
17-XI-16, Imma Monsó, lavanguardia