"Parafílies (no pas ’marefílies')", Màrius Serra

Això és una microescena quotidiana en un bus de la línia 19 al passeig de Maragall de Barcelona. La protagonitzen una senyora gran i una mare jove que hi viatja amb el seu fill petit. Em sento incapaç d'encertar-ne l'edat, però el meu pronòstic és que el marrec té entre dos i tres anys. La senyora porta una bossa amb dues barres de pa i el nen té gana. Durant el llarg trajecte que separa tres parades de bus el nen demana a la seva mare que li doni un tros de pa de la senyora, cada cop amb més insistència. La senyora fa com si sentís ploure, els altres passatgers mirem el mòbil i la mare parla amb el nen en una veu més alta del compte, en aquell to que emprem els adults quan volem que els nostres missatges arribin de manera indirecta a altres interlocutors. Tothom s'adona que les paraules presumptament tranquil·litzadores de la mare inclouen missatges destinats a convèncer la senyora gran que li doni un tros de pa al seu fillet.

El sistema educatiu ha d'entomar molts pares malcriadors, subjugats per la monarquia absolutista dels seus fillets

La petició del nen panarra ja frega la marraneria, i les paraules de sa mare, la impertinència, quan el bus torna a aturarse i la senyora del pa baixa, sospito que abans d'hora. En veure que les barres de pa s'allunyen definitivament de la seva boca, el nen esclata a plorar. La resta de passatgers continuem mirant el mòbil en silenci, incomodats per la marraneria creixent de l'infant, i llavors la veu de la mare ressona a tot l'autobús, alliberada de la convenció de parlar amb el seu nen: "Com és, la gent! Tant li costava, donar-li un tros de pa?". Ho deixa anar indignada, com buscant la nostra aprovació. Ningú no respon. Per instants, creix la força de la gravetat que exerceixen les pantalles dels mòbils sobre els ulls.

L'episodi acaba aquí. Així. Una dona gran que no té cap ganes de compartir el seu pa i una mare jove que no entén com algú li pot negar res al seu plançó. En la seva absurda reacció rau un altre dels problemes greus que afronta el sistema educatiu. Pobre sistema educatiu, veritable parallamps de necessitats socials: acollida, nutrició, inclusió, salut, educació viària...

També ha d'entomar un munt de pares joves malcriadors, subjugats per la monarquia absolutista dels seus fillets. Tots els que hem sigut pares coneixem la intensitat de l'afecte que desperten els fills, i els que, a més, hem viscut la desgràcia de perdre'n un coneixem la intensitat del dolor que provoca la seva absència. Però quan la paternitat esdevé parafília l'afecte provoca ofec. El nen té gana i veu pa. El demana. La senyora ha comprat les seves barres i no les vol encetar. Lògic. Però la mare creu que el món ha de viure pendent del seu fillet. L'estima com s'estima un narcisista que ha substituït el mirall pla per un altre de volumètric que li reflecteix el rostre rejovenit, innocent i adorable.

17-X-16, Màrius Serra, lavanguardia