"L’amic d’ànima punk", Björk
M’agradaria presentar-vos un estimat amic meu, en Sjón. El vaig conèixer quan tenia 16 anys. Havia fundat el primer i únic moviment surrealista a Islàndia, un grup d’uns sis membres anomenat Medusa. Llavors jo formava part d’una banda de punk. Medusa escrivia poesia, feia demostracions escandaloses de productes alimentaris per tota la ciutat, dirigia una galeria (en realitat, una espècie de paradeta), organitzava exposicions de pintura, dibuixos i escultures i interpretava música. Tots tenien a la vora de vint anys, cosa que volia dir que eren molt més grans que jo.
En Sjón era el líder. Recordo que m’agradava molt. Però un dels meus primers records també em porta la imatge de xerrades amb ell sobre André Breton. Breton era el seu ídol. Llavors jo tenia uns disset anys. Jo pensava que Breton era tot teoria, estil –fred–, veure les coses des de fora i no des de dins. Pensava que era tot teoria intel·lectual contra el que jo preferia, és a dir, empenta, emoció, instint. Va ser llavors quan en Sjón va començar a ensenyar-me llibres: Història de l’ull de Georges Bataille, La flor del dimonide Jo Imog, El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov, i m’imagino que, d’alguna manera, m’ensenyava el costat més impulsiu, cru i femení del surrealisme. Com ja us podeu afigurar, això feia arrelar tenaces plantes en mi sobre les quals jo he pogut treballar fins al dia d’avui.
Tot i això, no només em va guiar intel·lectualment. Vam fundar també un grup de rock anomenat Rocka, Rocka Drum, en el qual jo tocava la bateria i ell cantava. M’imagino que, sense saber-ho, aquesta va ser la primera llavor de la nostra futura col·laboració per escriure junts lletres de cançons. Recordo que em sentia increïblement impactada per la manera com s’ho va fer venir per escriure lletres de cançons breus i explosives sense haver de suavitzar res. També recordo intensament la vegada que un dels membres del moviment surrealista, Olafur Englibertsson, va venir de Barcelona amb una ampolla d’absenta autèntica, que va ajudar el grup a caminar en fila –per damunt dels cotxes, sense ni tan sols tocar a terra– en un passeig d’uns vint minuts cap al club de happening Safari. Quan vam arribar-hi vam mantenir l’impuls i no vam passar per la porta, sinó que vam aterrar directament per una ampla finestra a la pista de ball. Van venir els goril·les de la discoteca i en Sjón es va resistir a ser detingut mossegant la cuixa d’aquell homenàs. Va arribar la policia, que li va posar les manilles i el va tirar a terra, dins del vehicle, amb el cap avall. Jo el vaig acompanyar i li vaig aguantar les ulleres mentre ell recitava el manifest surrealista d’ André Breton fins al final.
Conec en Sjón i tenim arrels i interessos comuns, per bé que la nostra feina és molt diferent. Tots dos vam haver de desenvolupar l’ànima punk per sobreviure, publicar poesia i música des dels vint anys.
Islàndia, per descomptat, ens va formar a tots dos: l’aïllament i l’existència de només 300.000 habitants a tota l’illa, menys que Nova York, i la marcadíssima silueta de Reykjavík, prou petita per ser un poble però que continua sent una capital europea.
Vam compartir, també, una intensa relació amb la naturalesa. En Sjón i jo sabem que no fa falta triar entre naturalesa i civilització. Poden conviure. I d’aquesta manera noto que estem més ben proveïts que altres àrees urbanes del món per imaginar un segle XXI esperançador. Tant en la realitat com en la ficció.
I potser el nostre mutu compromís adolescent amb el surrealisme ens va marcar a tots dos. Pot semblar una bogeria que en Sjón i el seu grup Medusa introduïssin el surrealisme francès del segle XX a la Islàndia punk dels anys vuitanta, però en cert sentit va casar molt bé amb la fe dels islandesos en el món màgic i sobrenatural. Va crear un potent còctel i, d’alguna manera, ens va donar arguments per desenvolupar un discurs modern. Per projectar-nos més enllà de la vella Europa (som un país que va ser una colònia durant 600 anys). En Sjón i jo formem part de la segona generació de la Islàndia independent. I necessitàvem un nou punt de partida.
Quan vaig començar a crear els meus propis àlbums, doncs, va ser totalment natural que li demanés que escrigués lletres de cançons amb mi. La majoria les he escrit jo mateixa, però així hi hauria almenys una lletra per àlbum en què jo pogués cantar una cosa important que no podia escriure jo mateixa. Les meves cançons amb un llenguatge més laberíntic i enrevessat, com Isobel i Bachelorette,van ser escrites per en Sjón. I quan Lars von Trier em va demanar que fes un musical vaig acceptar-ho si podia escriure’n la lletra amb en Sjón. Tenia la intel·ligència, el refinament i el talent d’esperit col·laborador i catalitzador que necessitàvem.
Bé, ja n’hi ha prou de parlar de la meva feina. Els llibres d’en Sjón són únics. Noto que ha aconseguit enfilar el fil de la literatura clàssica i continuar cap al futur. Connectar amb les arrels de l’autèntica vella Islàndia i després incorporar-les de manera àgil i simplificada al segle XXI. Assumir la intensa relació d’ Islàndia amb la naturalesa i fer que estrenyi les mans amb els temps moderns. Però, cosa més important, ha aconseguit unir intel·ligència i cor. Per mi, en Sjón ha estat sempre el primer i l’últim pel que fa al cor . Té un talent increïble. Estic molt orgullosa de presentar-lo i desitjo que en gaudiu.
6-VII-16, Björk, lavanguardia