"Política ets tu", Patrícia Soley-Beltran
Què tenen en comú Lisístrata i la Vaga de Totes, les revolucionàries russes i les Pussy Riot, les Dames de Blanc i les Mares de Mayo, les suffragettes i la Cofradía del Santo Coño de Todos los Orgasmos, Rosa Parks i Ada Colau? Malgrat les seves diferències ideològiques, comparteixen estratègies que cauen en els intersticis del que tradicionalment considerem Política, en majúscula. No obstant això, són moltes les espurnes que les dones han fet saltar. N’hem sentit a parlar?
El 1909, al port de Barcelona, mentre les obreres acomiaden amb el cor esquinçat els fills que se’n van cap al front, al Marroc, les mares burgeses –que tenen els seus fills, protegits pels diners, a casa– els reparteixen estampetes religioses perquè resin; les obreres, indignades, les agredeixen. Aquest va ser el primer llampec d’una gravíssima tempesta: la Setmana Tràgica, 200 morts, més de 80 edificis religiosos en flames, 150 centres culturals obrers i totes les escoles laiques clausurades.
Les accions col·lectives femenines continuen. El 1910 s’atreveixen a sortir dels barris per manifestar-se en els espais públics del poder contra l’abús sexual infantil, però se’ls nega el dret de reunió. El 1913 lideren una vaga general de la indústria tèxtil en contra de la fam infantil i la bretxa salarial; 13.000 dels 20.000 vaguistes van ser dones i infants, però no va ser fins al cinquè dia d’interrupció del funcionament normal de la ciutat i de patir càrregues policials que se’ls van sumar els sindicats majoritàriament masculins. El 1918 les processons de dones contra els preus abusius del carbó van desembocar en la declaració de l’estat de setge i la suspensió dels drets civils.
Segons la historiadora Temma Kaplan, els moviments femenins de masses es caracteritzen per una consciència col·lectiva que sorgeix de les seves motivacions principals: preservar la vida i la pau, oposar-se als agressors. La consciència comunal de les barcelonines de principis de segle no va cristal·litzar en els sindicats, que no contestaven ni la bretxa salarial ni la divisió del treball social, sinó en les vecindarias o xarxes per compartir tasques (cures, neteja, treball a domicili, menjadors) que es van teixir en l’espai comú (mercats, safarejos, lleteries). L’objectiu no va ser el poder, sinó la reforma social. Només des d’una perspectiva que connecta participació social amb apetència pel poder es poden considerar prepolítics aquests espais solidaris, els seus rituals, les seves cançons i les seves històries. El compromís polític no es limita a la participació en partits, sindicats o governs; hi ha moltes altres formes d’associacionisme: família, esglésies, cercles, cooperatives, universitats, internet, etcètera.
A diferència de les barcelonines, les nombroses dones de l’ underground revolucionari rus del XIX i el XX no van necessitar mai enfrontar-se als homes o actuar sense ells, perquè els seus corevolucionaris van lluitar pels drets de dones i homes de totes les classes. Els van donar suport perquè accedissin a l’educació i s’afegissin a la nova força social: la intel·liguèntsia. La universitat va ser la seva pàtria, un “oasi sense classes” i un bastió de la llibertat de consciència davant d’un Estat absolutista, com documenta la historiadora Vera Broïdo, filla de la líder pacifista menxevica Eva Gordon. Gordon es va comprometre activament amb una de les preocupacions de la intel·liguèntsia, l’alfabetització de treballadors i serfs, i va ensenyar a llegir el que després va ser un poderós dirigent bolxevic, Mikhaïl Kalinin. També a Rússia la fam va mobilitzar masses pacífiques de dones el 8 de març del 1917, dia de la Dona Treballadora. Aquesta espurna va encendre la foguera acumulada durant més d’un segle d’accions desateses per un tsarisme irresponsable: set dies després el tsar va abdicar i al cap de sis mesos va irrompre la revolució d’octubre (el 7 de novembre al calendari gregorià). Poc després, el bolxevisme va assassinar els seus contrincants polítics, Eva inclosa.
Són moltes les instàncies de mobilitzacions de dones a Espanya i la resta del món. Elles no tenen una manera específica i netament diferent de fer política que els homes. No obstant això, la corporalitat és tan recurrent en l’activisme femení com la invisibilitat de les seves aportacions polítiques. Atès que el cos de les dones es concep com a criteri per a la seva exclusió social i política, cridar-ne deliberadament l’atenció contraresta l’associació simbòlica entre feminitat i passivitat. Joves afroamericanes protesten contra la violència policial (#SayHerName, #BlackLivesMatter) al descobert, seguint una vella tradició africana imitada pel moviment de les Femen. A la famosa comèdia grega d’Aristòfanes Lisístrata, troianes i ateneses acorden una vaga sexual per forçar els seus marits a acabar la guerra que els enfronta. En l’actualitat, la proposta de l’anomenada Vaga de Totes ens convida a abandonar per un dia les nostres tasques (cures, feines de la llar, consum) per visibilitzar el treball no remunerat que sosté l’economia i la seva precarietat. Un cos que obeeix o desobeeix és sempre un cos que importa i molt.
Per resoldre vells problemes no podem recórrer al mateix marc conceptual que els va crear. Com assenyala Sonia Ruiz García, doctora en Ciències Polítiques i responsable de transversalitat de gènere de l’Ajuntament de Barcelona, la construcció social del significat és una pràctica política en si mateixa. Un exemple n’és l’enorme salt interpretatiu que hi ha del crim passional a la violència masclista. Rebutjar la separació entre l’esfera personal i la política redefineix el concepte de política i el fa més inclusiu. Desdibuixar les fronteres entre el que és privat i el que és públic permet posar en relleu formes de participació, pràctiques i moviments generalment invisibles com a política. El que és quotidià i la corporalitat adquireixen així el significat social, polític i econòmic que mereixen. Tant se val si parlem de micropolítica o de macropolítica.
La revolució conceptual ja és aquí. Assumim-la. Potser la nostra força més important està en el fet d’acceptar la nostra vulnerabilitat. La globalització dels conflictes bèl·lics i la pobresa, la crisi sistèmica de l’economia, l’ecologia i les cures són oportunitats terribles per mirar-nos nus davant el mirall i assumir que la fragilitat de la vida no és “cosa de dones”, ni patrimoni exclusiu de les persones oprimides, sinó de totes nosaltres, les persones. No estem soles. I tu m’ho preguntes?
24-V-16, Patrícia Soley-Beltran, lavanguardia