"La llengua de la República", Suso de Toro
La nació espanyola, a través del Tribunal Constitucional, declara “inconstitucionals” una per una lleis del Parlament català. Declara inconstitucional la Catalunya política: ho van fer fa uns anys amb l’Estatut i ho fan ara una vegada i una altra. És la seva prerrogativa: té estat propi i sobirania sobre Catalunya i ni sap ni vol fer una altra cosa. Aquesta nació només sap afirmar la seva existència per la coerció, és la seva naturalesa.
Espanya com a nació és un fracàs; els detentors d’aquest projecte polític no poden evitar veure aquesta realitat i hauran de reconèixer que va ser Catalunya qui va qüestionar aquest model d’estat. El principal motiu d’aquest fracàs és que es tracta d’un projecte essencialista que no reconeix ni expressa la realitat que pretenia abastar.
Hi ha un projecte català en marxa. És difícil comptabilitzar quin percentatge de la població reclama més o menys sobirania, i tampoc es pot saber fins on arribarà, però sí que se sap cap on va: cap a construir una nació pròpia i obligar a reconèixer-ne l’existència. No és possible saber quina forma juridicopolítica acabarà tenint, però es tracta d’un projecte de construcció nacional democràtic, realitzat conscientment per una majoria social. El construeix una majoria i té tant d’assentiment perquè, a més d’haver-hi una causa, fins al moment és un projecte integrador i, a diferència del projecte espanyol, no és essencialista. La força li ve de ser majoritari, i podrà seguir sent-ho si és capaç d’integrar la diversitat que tota societat té.
L’estructura de la diversitat catalana és diferent de l’espanyola. Com correspon a un estat hereu dels vells regnes europeus, l’estat espanyol té una diversitat interna -que no accepta de grat- ordenada per territoris, mentre que la diversitat catalana, com correspon a una societat contemporània, s’estructura socialment. Catalunya té a dins minories, com s’expressen als EUA o com tenen Alemanya, França, el Regne Unit... L’origen d’aquestes minories no és el mateix, i això ha de determinar la manera en què siguin considerades.
La immigració espanyola no catalana, concretament, que existeix com a tal i seguirà existint en un període històric, no pot ser considerada com a “estrangera”, ja que no eren estrangers quan se’n van anar a viure d’altres parts d’Espanya a Catalunya i són persones que van forjar igualment la societat catalana actual; són inapel·lablement catalans. És més, entre els elements més valuosos del nou projecte nacional català hi ha aquests ciutadans i ciutadanes que no havent nascut a Catalunya donen la cara per la seva nova nació. I si això no fos així, aquest projecte no tindria ni el present que té ni el futur que pugui tenir.
I aquesta part tan decisiva i àmplia de la població té per llengua pròpia el castellà i una identificació personal com a espanyols. La República Catalana que existeixi la crearan catalans i catalans espanyols. Això obliga a acceptar que ni es pot ni s’ha de reproduir un projecte nacionalista, el model d’estat nació semblant al del Regne d’Espanya. ¿Ha de tenir una llengua d’estat, aquesta República? Sens dubte, tota llengua, si vol existir, necessita un estat, això ens ho van ensenyar als parlants de llengües sense estat amb la repressió i la humiliació. Com que l’estat espanyol no ho va fer ni ho fa, ha d’existir l’estat de la llengua catalana.
El projecte català és tan innovador que no té un model a seguir, ha de crear el seu propi partint de la seva realitat. Però no podrà crear cap model si els que han d’imaginar-lo segueixen dins de l’estructura mental de l’estat nació existent. La República Catalana, per existir, no podrà imitar un estat de la tradició borbònica, i tampoc s’ha de pensar que la societat que habiti aquest estat serà la continuïtat de l’existent. La República Catalana no pot ser merament la continuïtat de la comunitat autònoma actual, per això crec que cal imaginar i també preveure que els assumptes socials, concretament la llengua, estaran en una situació diferent de l’actual.
És evident que la llengua catalana afronta avui un desafiament històric: si es mantinguessin les condicions i estructures actuals, els seus parlants probablement serien una minoria condemnada a extingir-se. Això crea un gran ansietat en la ciutadania catalanoparlant, però no es pot pensar a legislar el futur d’acord amb les circumstàncies actuals. La llengua catalana ha de tenir la seva situació jurídica futura dins d’un estat que la faci seva i sigui garantia no només dels drets dels seus parlants sinó de la seva mateixa existència fàctica. Sens dubte, la legislació no s’ha de fer sobre el còmput de majoria o minoria de parlants en la població, això conduiria a reproduir la situació històrica actual. Des del punt de vista de la llengua, no tindria sentit. La República de tota la ciutadania ha de tenir com a llengua “pròpia” la llengua catalana: Catalunya és el projecte i el català la casa nacional de tots, amb independència de qui el parli o no. Partint d’aquí, que es busqui un lloc per a tots.
Fa uns anys un govern de la Generalitat va organitzar la representació de la literatura catalana a la Fira de Frankfurt. Des de Madrid i els poders de l’Estat en general es va organitzar una ofensiva contra la decisió inicial d’enviar-hi únicament una representació d’autors en llengua catalana. I això ho van fer els que ignoren tots els dies de tots els anys l’existència de literatures en altres llengües que no siguin el castellà, els que glorifiquen autors d’altres estats pel fet d’escriure en castellà però n’ignoren i en neguen d’altres que tenen nacionalitat espanyola. Mirem si no el premi Cervantes, que cada any celebra l’orgull imperial, un premi que costegen tots els espanyols i tots els escriptors en altres llengües que són excloses. Aquest és el model espanyol de nació, el que va fracassar i només pot existir per la imposició. Aquella decisió era comprensible i legítima des del punt de vista filològic però no era encertada des del punt de vista polític: el poder català ha de fer una política específicament diferent, la contrària al sectarisme essencialista espanyol.
Una comunitat humana i política no es construeix traduint les estadístiques a lleis, això el que fa és reproduir el que ja existeix, sinó anant cap endavant. Per construir un projecte propi ha de ser acceptat per tots que el català és la llengua pròpia d’aquesta República imaginada però, si hi ha voluntat, també caldrà reconèixer l’evidència històrica i humana que el castellà és aquí. I que, a més, interessa a tothom que hi sigui. Si es concep la nació integradora i oberta, no cal que la República sigui plurinacional, però sí que haurà de ser multicultural. Perquè ningú que vulgui ser ciutadà d’aquesta República se senti negat i sí reconegut.
29-IV-16, Suso de Toro, ara