"‘Papers de Panamà’: entre la informació i el safareig", Xavier Roig
Quan es va conèixer l’accés que l’ICIJ (The International Consortium of Investigative Journalists) havia tingut als documents del despatx Mossack Fonseca de Panamà (uns documents que, internacionalment, han passat a denominar-se papers de Panamà ), a molts mitjans els va faltar temps per anunciar-ho. Sobretot per fer públics “alguns dels noms” que apareixien als documents en qüestió. Immediatament, vaig mirar què en deia el New York Times (NYT). La meva suspicàcia va augmentar quan vaig detectar que la notícia apareixia, petita, a la tercera pàgina.
L’explicació venia en un article de la senyora Margaret Sullivan, la public editor del NYT. Cal assenyalar que el public editor no és un mer defensor del lector. És una figura independent que rep els comentaris dels lectors i té plens poders per investigar la integritat i la pràctica deontològica dels periodistes del diari. L’article que Sullivan va publicar es deia “ Panama Papers: Why no Big Splash or Times Participation?” [“ Papers de Panamà: per què no en fem un gran escàndol o el Times no hi participa?”]. La senyora Sullivan posava el dit a la nafra d’allò que, al meu entendre, ha de ser una correcta informació. Només llançaré uns pocs flaixos del seu interessantíssim article.
Els editors es deuen als lectors. És per això que, abans de res, cal avaluar el material. I això és el que s’està fent ara. (Entenc, i això és opinió meva, que una capçalera tendenciosa i insistent altera una correcta anàlisi.)
Els editors es deuen als lectors. És per això que, abans de res, cal avaluar el material
Donada l’enorme quantitat de documents, i com que el NYT no és membre de l’equip que els va investigar, la informació requereix ser treballada i estudiada abans de publicar-ne res seriós.
Aquest estudi, que l’ha de dur a terme l’equip del NYT, requereix contextualitzar la informació i coordinar-la amb altres informacions sobre corrupció que el diari ha anat publicant abans. Tot ha de ser coherent.
No sóc periodista, però sí que sóc consumidor de la informació. Procuro que sigui de qualitat -que acostuma a ser de pagament-. I m’adono que la manera com els nostres mitjans han informat dels papers de Panamà ha estat lleugera. Groga en la majoria de casos. Entenc que molts lectors volen carnassa, una certa forma de circ morbós. El fet fa augmentar les vendes i capta l’atenció. Però l’afer és un altre.
Durant aquests dies hem pogut detectar que s’estava més pendent dels noms que apareixien als esmentats papers que no pas de les conseqüències que els papers podien comportar en el sentit de corregir comportaments. No ha importat esbombar noms dels quals, després, no hem tornat a sentir a parlar. Sense entrar en altres consideracions que semblen evidents. ¿Com es pot donar notícia tan ràpidament, tan lleugerament, d’una informació en l’elaboració de la qual no s’ha participat i que, a sobre, ocupa més d’11.000.000.000.000 de caràcters impresos? Esclar que, habituats com estem als 140 caràcters...
No és feina de la premsa lliure i equilibrada saciar la indignació, sinó mirar de descobrir la veritat
La gran recessió que hem passat ha creat una mena d’ànsies de venjança popular que és explicable -d’aquí sorgeixen els populismes de dreta i d’esquerra-. Els bancs i determinats individus -massa d’ells, polítics- no només han sortit indemnes de qualsevol culpa. És que, a sobre, les seves malifetes han estat pagades per l’erari públic. Com voleu que no hi hagi indignats? Però no és feina de la premsa lliure i equilibrada saciar aquest ressentiment, sinó mirar de descobrir la veritat, analitzar i canalitzar, de forma útil, la informació. Miraré de posar un exemple pràctic del que vull significar.
Gairebé cada any, quan es publiquen les declaracions de béns dels parlamentaris, els nostres mitjans, en una carrera boja per proveir pinso als contertulians, publiquen autèntiques estupideses. Que si el diputat X té dos pisos, que si l’altre només té mil euros al banc, etc. Això és informar? Sense bellugar-se de l’ordinador, l’informador pot fer una magnífica tasca d’investigació. Per exemple: preguntar públicament per què el diputat X porta tants i tants anys sense amortitzar la hipoteca, i el banc li ho tolera. Per què el diputat Y té una hipoteca que, amb el que declara com a ingressos, cap banc li atorgaria. O per què massa polítics tenen hipoteques, ja d’abans de la crisi, en només unes determinades entitats. Jo he trobat aquesta informació en pocs minuts, des del despatx. I m’he fet preguntes.
Els senyors de l’ICIJ han fet un gran treball. Les conclusions i les accions a dur a terme han d’estar en mans dels ciutadans. Però d’uns ciutadans ben informats, als quals es doni pistes consistents. Competir amb la xerrameca de quan s’anava a rentar la roba, o voler emular la tertúlia de cal barber, no sembla que sigui feina de la premsa seriosa.
21-IV-16, Xavier Roig, ara