"El futbol com a escola de tramposos", Carles Capdevila

Ara debatem si està bé el que va fer l’entrenador mitificat per ser tan espavilat, Cholo Simeone: ordenar que llancessin una pilota per aturar un contraatac de l’equip rival. No ho està, fi del debat. Fer trampes no està mai bé. No són legítimes ni com a consol dels perdedors davant de l’arrogància dels guanyadors, que sovint també fan trampes.

El futbol, aparador mundial de la condició humana, amb tota la seva èpica i esperit de superació i també amb tota la seva malícia, és un dels espais on es fan més tertúlies ètiques. Debatem més què fa un entrenador que què fa Europa. I així ens van les dues coses. Perquè a les tertúlies de futbol, a les professionals i a les de bar, es lloa alegrement la picaresca, hi ha una tolerància alta amb el que l’eufemisme en diu “estar al límit del reglament”, que sol voler dir saltar-se’l.

Mai no ho he entès. No només la premsa al servei d’un equip o d’uns colors, que fa els ulls grossos amb els seus i amplifica el mal comportament dels altres. Tots els entrenadors en potència que omplen cafès i farien millors alineacions solen ser condescendents amb les coses lletges del futbol.

“Tothom té dret a fer servir les seves armes”, sentim, amb la dèria de les metàfores bèl·liques i ganes de justificar les pèrdues de temps, els desmais fingits, els penals inventats, el joc brut, els insults, les provocacions, les tanganes i altres estafes.

El xou que mou més diners permet que la meitat del partit no es jugui. I alguns analistes justifiquen que es faci mal a un jugador perquè excita els defenses exhibint el seu talent.

Un espectacle de masses que considera les trampes mediocres com a eina legítima i penalitza l’excel·lència com a provocació hauria de començar classes d’ètica des del nivell de P3.

24-IV-16, Carles Capdevila, ara

http://www.ara.cat/opinio/futbol-escola-tramposos_0_1565243506.html#rlabs=2%20p$2