el culturicidi general i impune del món modern
Pot un Estat modern asseure al banc dels acusats algú que ni tan sols porta tapall? L’ Índia s’enfronta al dilema de jutjar un assassí que camina nu, membre d’una de les tribus més primitives, amenaçades i en altre temps aïllades del planeta: els jarawes. Però és la justícia índia competent per sentenciar maneres de viure i de matar pròpies del paleolític? Amb la mala consciència afegida que els jarawes estan pròxims a l’extinció per les ingerències exteriors, sense les quals el terrible crim –un infanticidi– mai no s’hauria produït.
Es pot dir que els arxipèlags indis – Andaman, Nicobar i Laquedives– mai no són notícia per als diaris de Delhi o Bombai. Amb l’excepció, és clar, que abans ho siguin en un diari britànic o dels Estats Units: en aquest cas The New York Times. Encara que l’assassinat a la reserva jarawa es va produir fa uns mesos, és aquesta circumstància la que aquest mes ha tornat a la palestra a la més gran de les illes Andaman.
Segons s’ha sabut, un jarawa va segrestar al novembre un nadó mestís de cinc mesos de la cabanya de la seva mare mentre aquesta dormia i el va ofegar en una maresma. S’ha presentat com a mòbil la presumpta voluntat de preservar la puresa racial. Tot i això, hi ha diversos casos de mestissos criats per la tribu i s’aventuren motius més banals, encara que no menys terrorífics. “El pare del nadó –un indi– va utilitzar l’alcohol per induir a un jarawa a matar-lo”, assegura a La Vanguardia Madhusree Mukerjee, autora d’un llibre sobre les tribus andamaneses. Mentrestant, el cadàver del nadó ha desaparegut, fet que impossibilita realitzar proves d’ADN, malgrat que dos indis han estat detinguts a més del jarawa. Esborrar qualsevol rastre sembla el mòbil més versemblant, ja que el contacte amb els aborígens –i no diguem el contacte sexual– està terminantment prohibit, a causa de la seva extrema vulnerabilitat. El VIH podria exterminar-los.
Encara sota domini britànic la sífilis ja va delmar la tribu més nombrosa, els granandamanesos, que llavors sumaven diversos milers. Avui dia amb prou feines en queden cinquanta, en diversos casos mestissos i reclosos en un illot. Una altra tribu, els onge, suma tot just un centenar d’individus, concentrats en un assentament de la Petita Andaman.
En l’altre extrem hi ha els aborígens de la remota illa de North Sentinel. L’ Índia ha decidit deixar-los completament al seu aire, després que els intents de contactar-los amb regals se saldessin amb pluges de fletxes.

Els jarawa, per la seva part, superen els quatre-cents per haver estat hostils fins fa un parell de dècades, quan es va acabar la carretera que travessa la seva minvant reserva. Fa quinze anys el Tribunal Suprem en va ordenar el tancament, però va ser reoberta al trànsit al cap de poques setmanes. L’últim pressupost indi, finalment, preveu un transbordador que ofereixi una alternativa marítima per desplaçar-se per l’illa.
En qualsevol cas, avui, a les Andaman, per cada aborigen hi ha cinc-cents colons indis, la majoria bengalins i tàmils. I la topada entre la cultura índia –masclista i repressora– i un poble nu i lliure de qualsevol noció de pecat estava destinada a produir espurnes.
Mukerjee, amb un altre periodista indi, Denis Giles, denuncia el contrast entre la política oficial de protegir els aborígens i la realitat. Els indígenes, diuen, sovint es converteixen en servents dels qui hi haurien de vetllar. O una cosa pitjor: “Hi ha molts problemes relacionats amb l’alcohol i l’explotació sexual de dones”, reconeix Mukherjee. Alhora, “els furtius estan minvant els seus recursos”. El cotitzat cranc dels cocoters, de diversos quilos, està en l’origen de nefastos intercanvis de whisky, tabac i virus. Cosa a la qual cal sumar safaris fotogràfics que van provocar un clamor fa un parell d’anys.
Però alguns es pregunten si és possible i fins i tot desitjable mantenir en l’ edat de pedra un grup humà. “La política de protegir el territori tribal i castigar els intrusos és correcta”, opina Madhusree Mukerjee, “perquè les conseqüències de no fer-ho serien severes. N’hi ha prou de veure les tribus assimilades o assentades, com els granandamenesos i els onges. S’hi observa una tremenda pèrdua de vitalitat, amb alcoholisme, depressió i malaltia”.
L’extinció dels andamanesos seria una pèrdua per a tota la humanitat, ja que atresoren moltes de les claus de la sortida de l’ Àfrica, fa desenes de milers d’anys. Els andamanesos són considerats petits negres com altres minories del sud-est asiàtic semblants als pigmeus, de pell negra i cabells com grans de pebre. Els indígenes de les Nicobar, en canvi, són mongoloides.
I tot i això, els buròcrates de Nova Delhi somien convertir la capital andamanesa, Port Blair, en Singapur –i les seves platges, en una nova Tailàndia. L’arxipèlag és estratègic i en el seu punt més meridional, en les Nicobar, està a tocar de Sumatra i de l’estret de Malacca. L’ Índia ha reconstruït i millorat la base aèria que va quedar devastada pel tsunami del 2004 i acaba d’anunciar que els japonesos –que van ocupar l’arxipèlag durant la Segona Guerra Mundial– seran els primers estrangers benvinguts per aixecar centrals elèctriques i altres infraestructures. Sayonara.
29-III-16, J.J. Baños, lavanguardia