"La pancarta del titella", Xavier Antich

Ho diu el periodista Will McAvoy al capítol que tanca la sèrie The newsroom, el darrer projecte televisiu del prodigiós Aaron Sorkin: “Per resoldre un problema, el primer és reconeixe’l”. Una mala pregunta, difícilment trobarà alguna resposta adequada. Una mala descripció del símptoma només pot errar el diagnòstic o encertar-lo de carambola.

La filosofia política ens ensenya que, en democràcia, no hi ha assumpte menor, encara que en primera instància pugui semblar-ho o encara que el nombre d’afectats sigui quantitativament irrellevant en termes estadístics. I això és especialment greu quan l’assumpte afecta els drets fonamentals. La llibertat d’expressió i opinió està consagrada en la Declaració Universal dels Drets Humans i queda protegida pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. És cert que aquesta llibertat no és mai absoluta, ni tan sols en les democràcies liberals. Tot i això, és en la naturalesa i l’abast de les possibles excepcions on es juga la qualitat democràtica d’un sistema. Quan les excepcions s’apliquen de manera laxa per restringir un dret fonamental, s’obre la porta a l’arbitrarietat i als abusos de llei. En aquests casos, tota precaució és poca.

D’una banda, la jurisprudència de les democràcies avançades ha consolidat una pràctica basada en l’equilibri entre el respecte a la llei que empara drets fonamentals i la suspensió d’aquest dret quan, efectivament, atempta contra la vida o la dignitat de les persones o quan posa en perill la seguretat. Tanmateix, aquesta mateixa jurisprudència intenta evitar que una interpretació laxa del delicte sigui correlativa d’una interpretació restrictiva de la llibertat d’expressió: l’equilibri en aquesta delicada balança és una condició exigible de la pràctica judicial. Als Estats Units, el cas Skokie (1977) va determinar que “el dret d’expressió de les minories, per repugnants que puguin ser les seves idees, ha de ser protegit contra la tirania potencial del govern i contra els prejudicis de les minories” (Ian Buruma, “Límits a la llibertat”). A Europa, especialment enfront de la defensa del nazisme, la posició és més restrictiva, cosa que no impedeix, com escriu Buruma, “la ironia que assenyala que el que als EUA està permès per la llei, a la pràctica es pro­dueix poc o gens, mentre que el que a Europa està prohibit, es produeix sovint”.

El cas dels titellaires incomprensiblement empresonats durant cinc dies per un jutge de l’Audiència Nacional ha fet saltar més que justificables senyals d’alarma. Tot i que ja estan en llibertat, el magistrat ha mantingut la imputació pels delictes d’incitació a l’odi i enaltiment del terrorisme, a causa de la pancarta esgrimida per un titella en la qual es podia llegir “Gora Alka-ETA”. La desmesura de la presó preventiva, com a mesura inicial, ha estat substituïda per la cancel·lació de les funcions contractades i la confirmació de la imputació. La gravetat del cas mereix algunes consideracions:

Una. Sembla que bona part de les anàlisis han sentit la necessitat, abans de qualsevol consideració sobre el fons de l’assumpte, de constatar la pèssima qualitat de l’obra, sempre sense haver-la vist. Tot i això, el judici artístic de l’espectacle, si s’ha d’evitar el tòtum revolútum, és completament irrellevant en aquest debat.

Dos. Pot deduir-se, de la pancarta que portava un personatge de l’obra, que l’expressió sigui equivalent a “Gora ETA”? Qui determina aquesta equivalència, fruit d’una hiperbòlica sobreinterpretació? I, d’altra banda, pot inferir-se, si ho fos, que això impliqui
incitació a l’odi i enaltiment del terrorisme? No han aparegut pancartes així en centenars de reportatges informatius de les televisions públiques? Qui i partint de què s’atorga la certesa sobre la intenció, correcta o delictiva?

Tres. Tots hem assistit, de petits, a espectacles de titelles on els ninots que representaven la parella de la Guàrdia Civil, un clàssic del gènere, rebien pallisses a garrotades dels personatges bons de l’obra. Algú ha estat condemnat a causa d’això per incitació a l’odi? Seria ridícul, oi?

Quatre. L’estatut de ficció d’una obra com aquesta posa sobre la taula una evidència de la teoria de la literatura: les opinions expressades per algun personatge, en una obra de ficció, són atribuïbles a l’autor de l’obra? És Shakespeare un incitador a l’odi i a la violència perquè els seus personatges legitimin el crim, la violència, l’assassinat o la violació? És Dostoievski un apologeta de l’assassinat perquè Raskólnikov legitimi el que ha comès a Crim i càstig? Hem de prohibir les representacions de Shakespeare o la lectura de Dostoievski?

Igual que “també entre les olles hi ha el Senyor”, com va escriure Teresa d’Àvila, també la democràcia està en joc en els detalls i en assumptes que, en aparença, poden semblar menors. Per això, l’actuació del jutge Ismael Moreno, malgrat haver decretat la llibertat dels titellaires, constitueix, en un Estat de dret, una alarma i un escàndol.

15-II-16, Xavier Antich, lavanguardia