"Sistema electoral (4): quan ens menyspreen", Xavier Roig

En un dels seus programes, el senyor Jordi Évole va entrevistar un diputat britànic. Si no m'equivoco, es tractava d'un programa dedicat a la transparència. Recordo que el diputat reia incrèdulament quan el senyor Évole li deia que a Espanya era habitual que un polític refusés contestar les preguntes dels mitjans de comunicació. El diputat també va explicar que es gastava molts diners en segells de correus per mantenir informats els electors del seu districte. Precisament, ara fa uns dies, he tingut l'oportunitat de conversar amb un conegut que viu al districte d'on és diputat el senyor Osborne, actual canceller de l'Exchequer -que és com anomenen els britànics al seu ministre d'Economia-. I aquest conegut em va dir que volia adreçar-li unes quantes preguntes sobre un petit escàndol local. "Quina sort!", vaig pensar. Per cert, aquest conegut em va dir que estava molt satisfet del sistema electoral britànic: "Poder assenyalar amb el dit el teu diputat (a ell i només a ell) i dir-li, quan hi ha eleccions, que plegui perquè no ho ha fet bé, no té compensació possible!" I té raó.

Aquests dies estem vivint escàndols de corrupció que estan portant el nostre sistema democràtic al límit. De fet, en bona part, se l'estan carregant. Algú podria pensar que el rebuig de la gent cap a la classe política ve provocat per aquests escàndols. Jo no ho crec. Més aviat penso que la gent s'ofèn en veure com reaccionen els polítics davant d'aquestes situacions. I no únicament perquè no volen posar llum sobre un afer determinat que els afecti, sinó per les formes aberrants que gasten. Sentir dir a algú que s'ha de respectar la presumpció d'innocència sobre un escàndol que afecta el seu propi partit quan aquest mateix individu ha demanat dimissions als altres partits davant de situacions similars, sorprèn. Escoltar determinats elements quan diuen que el seu partit no s'ha finançat il·legalment, ofèn la intel·ligència. No demanar perdó per, com a mínim, haver-se equivocat, indigna. Bé, la llista no té fi.

Si la depuració de responsabilitats l'haguessin dut a terme d'ofici els partits mateixos, la cosa seria molt més suportable. Però, esclar, observar com la premsa, els fiscals, els jutges, han de perseguir aquests partits per esbrinar quins són els xoriços, mentre militants i polítics amb càrrec els amaguen i menteixen per protegir-los, tot això, dic, fa que a molts de nosaltres ens envaeixi un fàstic enorme. Es vol salvar l'insalvable. No es vol reconèixer que els partits que han governat els darrers trenta anys estan podrits. I, insisteixo, no molesta tant que estiguin en avançat estat de putrefacció, com que es pretengui dissimular i manifestar obertament i amb arrogància que no es té el més mínim desig de canviar. La societat no té desafecció cap als polítics, ni de bon tros. Són els polítics els que tenen desafecció vers la societat. De fet, manifesten alguna cosa més que desafecció, demostren un absolut menyspreu.

Ara mateix, el Parlament de Catalunya aprofita per fer la seva modesta contribució a la bateria d'insults a la intel·ligència que ha de suportar el ciutadà. Sense anar més lluny, la comissió que estudia la reforma del sistema electoral ens diu que fa avenços. Però no pas per dirimir com s'elegirà el Parlament, com escollirà el ciutadà el diputat del seu territori. Com es triarà aquella persona, perfectament identificada, a la qual el votant demanarà explicacions de manera contínua i a la qual sotmetrà a examen cada quatre anys. No senyor. De tot això, ni idea. Però després de mesos de reunions, els membres d'aquesta comissió han decidit que les paperetes de propaganda s'enviaran totes juntes (de tots els partits alhora) per, agafin-se, reduir despeses! Gràcies, senyores i senyors diputats, per la seva gran aportació a la doctrina i pensament internacionals sobre sistemes electorals. Les paperetes! Definitivament, no han entès res.

És comprensible que costi desmuntar un sistema que ha encimbellat tanta mediocritat i impunitat. Sobretot si, per afegitó, són els seus propis membres els que han de portar a terme l'operació. Inútil demanar grandesa a segons quin tipus de gent -la mediocritat porta adherida, de manera inevitable, la mesquinesa-. Però fins i tot les Corts de Franco van adonar-se que el seu temps havia passat i van optar pel seu propi desmantellament. Aquelles Corts eren il·legítimes perquè eren fruit d'una dictadura. Però els seus membres -algú en té el més mínim dubte?- eren bastant més intel·ligents que els nostres parlamentaris actuals.

12-VII-2013, Xavier Roig, ara