29-X-15: 50 anniversari de la desaparició de Mehdi Ben Barka
Com cada 29 d'octubre des de fa molts anys, un grup de persones es reuniran avui vora la Brasserie Lipp, al bulevard Saint-Germain, amb cartells i megàfons. Hi haurà Bachir, Rhita i els seus fills respectius, i l'advocat Maurice Buttin, entre d'altres, per recordar el seu pare, avi o client: el dirigent socialista de l'oposició marroquina Mehdi ben Barka (1920-1965). Al costat de l'emblemàtic restaurant on Apollinaire i Verlaine van escriure uns quants versos, punt de trobada per a Saint-Exupéry, Mitterrand, Semprún o Yves Montand, al bell mig del París guapo i literari, Ben Barka va ser segrestat el 29 d'octubre del 1965. Va ser l'última vegada que el van veure.
Dos policies van abordar Ben Barka ensenyant-li les plaques i el van convidar a pujar a un Peugeot 304, on també van pujar un agent dels serveis secrets francesos i un personatge dels baixos fons, Georges Boucheseiche. Se sap que van portar Ben Barka fins a la casa de Boucheseiche a Fontenay-le-Vicomte, al sud de París. Se suposa que allà el van assassinar, però no se sap com. Cinquanta anys després, no se sap què en van fer, del cadàver. El secret d'Estat continua envoltant aquell afer en el qual es va produir "una convergència de diversos interessos per posar fi a les activitats del meu pare", diu Bachir ben Barka, el fill gran.
Es van obrir dos processos, el 1966 i el 1967, "en els quals van ser jutjats els seus segrestadors, però no es va poder respondre mai les qüestions de fons, perquè sempre es va ensopegar amb la raó d'Estat", explica Bachir, matemàtic de l'Institut Universitari de Tecnologia de Belfort, tocant a la frontera suïssa.
El general De Gaulle, que havia rebut Ben Barka dos cops, es va mostrar contrariat, va prometre una investigació minuciosa i quatre mesos després de la desaparició va rebutjar tota implicació "del contraespionatge i la policia francesa com a tal i en conjunt", fórmula que deixa certs espais d'ambigüitat.
"El 1975, davant la perspectiva d'un tancament del cas per prescripció, vam presentar una segona denúncia per l'assassinat del meu pare, i per això el cas continua judicialment obert mig segle després dels fets", explica Bachir, de 64 anys. Fins a la mort del rei Hassan II, el 1999, la família Ben Barka no va poder tornar al seu país. L'obstruccionisme del Marroc i dels serveis secrets francesos perdura descaradament fins avui.
Per Bachir, els protagonistes d'aquell crim d'Estat van ser "en primer lloc, el ministre de l'Interior marroquí, un agent dels serveis secrets francesos, una sèrie de truans encarregats de fer la feina bruta i agents dels serveis secrets dels Estats Units i Israel". Pel que fa al patrocinador, l'advocat de la família, Maurice Buttin, és concloent: Hassan II.
A l'Iraq i Egipte, les monarquies havien estat enderrocades per moviments nacionalistes-progressistes semblants als que al Marroc propugnaven una monarquia parlamentària amb poc poder executiu. En el context dels moviments antiimperialistes, el rei del Marroc era un fidel peó dels Estats Units i França.
En el cas hi ha dues hipòtesis: que Hassan II volgués portar per força al Marroc el seu principal opositor i que aquest hagués mort accidentalment a mans dels bandits a qui havia recorregut el seu ministre de l'Interior, el general Mohamed Ufkir, i el seu cap de policia Ahmed Dlimi -tots dos a París aquells dies- amb l'ajuda dels serveis secrets francesos, o bé que es tractés d'una operació directament encaminada a matar-lo. Ben Barka havia estat víctima d'un atemptat al Marroc -un accident de trànsit- que li va deixar les cervicals molt delicades. Sense descartar la hipòtesi d'una execució, el maltractament dels seus segrestadors i eventuals interrogadors el podria haver mort accidentalment.
Els actors del cas van tenir un destí inequívoc. Dels gàngsters francesos implicats, alguns dels quals havien col·laborat amb la Gestapo i després van estar actius com a membres de la policia secreta contra l'OAS, tres, entre ells Georges Boucheseiche, van ser assassinats durant l'exili marroquí pels serveis secrets d'aquest país el 1974.
Un altre peó, Georges Figon, es va suïcidar amb trets per l'esquena el 1966. Oufkir va morir l'agost del 1972 arran del seu intent colpista contra Hassan II. El cap de la policia, Ahmed Dlimi, va ser eliminat pel rei el 1983 mitjançant també un sospitós accident de trànsit.
Quant a Ben Barka, els seus problemes no es derivaven només, ni sobretot, dels projectes reformistes que tenia per al Marroc.
Els seixanta van ser anys d'ebullició. Ben Barka presidia el Comitè Preparatori de la Conferència Tricontinental, l'assaig coordinador que es va celebrar a l'Havana el gener del 1966, tres mesos després del seu assassinat. Havia estat un dels artífexs de la complicada unió del que se'n deia "camp antiimperialista". És aquí que se situa la seva eliminació, en el gran panteó dels adversaris de l'imperi.
El camerunès Felix-Roland Moumié va ser enverinat el 1960; el congolès Patrice Lumumba, assassinat el 1961; el togolès Sylvanus Olympio, el 1963. El 1965 van caure el primer ministre iranià, Ali Mansur (gener), el líder dels afroamericans Malcom X (febrer) i el viceministre de Defensa guatemalenc, Ernesto Molina (maig). Després van venir el Che el 1967, Luther King el 1968, Amílcar Cabral el 1973... La llista és llarga.
29-X-15, R. Poch, lavanguardia