"La definició d’'Homo sapiens' és precipitada, ens falta molt", Ismaël Diadié

Tinc 58 anys.Vaig néixer a Tombuctú (Mali).Visc a Almeria.A l'Àfrica no diem el nombre de fills que tenim perquè el diable no ho senti.Em vaig llicenciar en Art Dramàtic i Filosofia.La política és un teatre allunyat dels bons samaritans.Crec en l'espiritualitat i la trobada de totes les religions.

Expliqui'm la seva història.

És la història d'una successió d'exilis a causa de la ceguesa humana. Arrenca el 1468 amb l'exili d'Ali ben Ziyad al-Quti, ciutadà de Toledo que, expulsat de la ciutat, es va establir a Tombuctú; i finalitza amb el meu propi exili el 2012.

La seva família fa sis segles que custodia i amplia una biblioteca?

Ali ben Ziyad al-Quti es va endur més de 3.000 manuscrits de temàtica àrab medieval, de renegats cristians i comerciants jueus. Es va casar amb la neboda del rei de Songhai, i el seu fill, Mahmud al-Quti (astròleg, metge, advocat), va fundar el Fons Kati afegint-hi els manuscrits del seu oncle, l'emperador Askia, amb qui es va educar a la cort de Gao.

L'imperi songhai va ser conquerit pels moriscos (1610). Què se'n va fer, de la biblioteca?

La família Al-Quti va aconseguir escapar-se i refugiar-se en un petit poble. Però al segle XIX s'imposa un regne teocràtic musulmà i la família, descendent de cristians renegats i jueus, és perseguida. La biblioteca, disgregada i reunificada anys després. Va passar diverses vegades.

Com li arriba a vostè aquest llegat?

Al meu pare i a mi ens va tocar reagrupar-lo. I amb José Ángel Valente, Juan Goytisolo, José Saramago i Amin Maalouf vam aconseguir alçar la Biblioteca Andalusina a Tombuctú (2003) . El 2012, amb l'arribada dels islamistes, vaig haver de tornar a dispersar-la.

Adéu a la pluralitat?

Sí. A Tombuctú sempre hi van conviure en pau musulmans, cristians i catòlics. Cada Nadal, la meva mare, musulmana, anava a l'església per ajudar les seves veïnes cristianes a preparar el dinar. I quan hi havia festes musulmanes els cristians s'asseien a la nostra taula.

Sembla molt civilitzat.

Però de sobte calia tornar a fugir amb el Fons Kati, en secret. La gent es va assabentar que ens n'anàvem i al costat del camió ens esperava una multitud que volia fugir.

Què va fer?

Repartir els baguls amb els manuscrits entre la família, demanar als homes que es quedessin i endur-me les dones i els nens. Ens esperaven un vaixell i homes armats amb l'arma que ha matat més que la sida i el paludisme.

Kalàixnikov.

"Per què fugen?", em va preguntar el cap. "Tenim por" . "Aquesta guerra és per alliberar-vos" em va replicar. "Doncs hauríeu de començar per consultar-nos i no apuntar-nos amb armes". "Tens raó -em va dir- i t'has de quedar, necessitem gent com tu, però si vols marxar, fes-ho ara, abans que canviï la guàrdia. I de nit, ni respireu". Així vam arribar a Mopti.

Una trobada estranya.

Vaig entendre que no es pot generalitzar, entre les persones que t'amenacen n'hi pot haver una que et salvi. Gràcies als diners d'un català, Josep Santacreu, vam poder llogar cases per amagar els manuscrits i salvar-los dels gihadistes.

Ha tingut una vida agitada...

Vaig néixer tres anys abans de la independència de Mali, als sis anys vaig veure els afusellaments de rebels tuaregs. Tres anys després vaig viure la meva primera sequera i vaig veure com la gent moria de gana. Tres anys més (1969), l'epidèmia de còlera: tants amics morts.

...

Tres anys més (1972), la gran sequera del Sahel amb més d'un milió de morts. Jo tenia 15 anys... Ja ho veu, la meva ha estat una vida idiota, sembla que no sàpiga comptar més de tres.

Va viure els grans èxodes que va provocar aquella fam?

Sortíem al desert per ajudar-los a recórrer els quilòmetres finals, queia tanta gent morta pel camí que no podíem aturar-nos a enterrar-los. Arribaven munions de persones al camp de refugiats, deshidrates. Acomodaves algú, anaves a buscar aigua i quan hi tornaves havia mort. ­Així vaig perdre la innocència.

Ja ho entenc.

He vist com polítics i funcionaris revenien l'ajuda humanitària internacional per comprar-se una casa i un cotxe més grans. Com es pot tenir respecte envers l'ésser humà?

...

Tres anys més (1975), durant la contesa entre Mali i Burkina Faso, vam ser presos del terror que ens cridessin a files. El 1978 vaig publicar un llibre de poesia, Territorio del dolor, on amb 21 anys explicava la desil·lusió de les independències africanes que van substituir el colonitzador europeu per sàtrapes nacionals. Als 24 era responsable del Ministeri de Cultura.

...Amb els sàtrapes.

Sí, aviat em vaig trobar amb un cas de corrupció. Vaig escriure al ministre perquè hi posés ordre, i va fer això: em van enviar a un lloc oblidat a la frontera de Mauritània durant un any. Als 31 anys vaig anar becat a Espanya i vaig viure entre tots dos països. Amb uns franciscans de Granada vam crear una desena de maternitats a Tombuctú i vaig plantar 12.000 arbres.

Què ha entès de l'ésser humà?

Vam sortir de les cavernes per entrar a les casernes. La definició d'Homo sapiens és precipitada, ens falta molt per merèixer aquest títol.

Quina és la seva esperança?

Un home savi no té esperança, simplement viu. Jo no arribo a aquesta saviesa i anhelo salvar la diversitat cultural i religiosa que representa el Fons Kati i retirar-me a una cabana a la vora d'algun riu per viure en pau.

16-X-15, Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia