Espanya cañí -216: el país on el franquisme fou amnistiat
> dossier Espanya cañí <
Fins a vint vegades Bertín Osborne i Carmen Martínez-Bordiú van fer servir l'eufemisme "mi/tu abuelo", o simplement "él" per referir-se a Franco al llarg de l'entrevista que van mantenir en el prime time nocturn de Televisió Espanyola, en l'operació televisiva que és probablement una de les més reveladores del substrat que perviu en la cultura oficial espanyola. Si Europa fos realment Europa, és a dir un espai neutral que honora la democràcia, aquest programa hauria de fer saltar totes les alarmes, perquè resulta una exemplificació perfecta d'un dels mals més arrelats a Espanya: que els valors del franquisme continuen presents, o dit a la manera de Pasolini, que el feixisme ha vençut sense necessitat de proclamar-ho. Això ja ho sabíem, però és sorprenent que arribi el moment en què el poder necessiti fer-ne aparador televisiu, intentant revisar el passat per blanquejar-lo definitivament, i fer servir per a això un presentador i un programa que s'ofereix a aquesta causa.
Perquè aquesta entrevista d'estructura visita a casa d'un famós ens demostra que l'exaltació del passat no necessita grans dispositius militaristes per imposar-se. Es tracta simplement d'ocultar aquesta violència autoritària sota les formes de la normalitat, de la banalitat quotidiana, d'imaginar l'avi abraçant els néts, prenent cafè a taula, assistint a festes d'aniversari, veient pel·lícules, opinant sobre el primer biquini de la néta, fent de padrí de casament¿ Gent normal, com expressava Osborne i Martínez-Bordiú al llarg de tota la conversa.
Que aquest dispositiu normalitzador no era únicament una opció del presentador ho confirma la utilització de la banda sonora per endolcir, amb enyor i melancolia, la figura del dictador cada vegada que hi apareixia en imatges d'arxiu. És a dir, que podem parlar d'una comunió per obtenir aquesta banalització de la memòria de Franco. No només l'avi no tenia nom ni cognom en tot el programa, (excepte al final, sobre els crèdits, amb l'entrevista ja acabada), sinó que, a més, quan hi apareixia havia de ser sota la forma d'una hagiografia reparadora.
No deixa de ser irònic, i significatiu, que aquest programa s'emeti just tres anys després que la mateixa TVE estrenés, el 9 d'octubre del 2012, el documental Los hijos de Hitler dirigit per Chanock Zevi, en el qual s'entrevista una sèrie de familiars directes de criminals nazis. Hi apareixen Bettina, neboda-néta de Göering; Rainer, nét de Rudolf Hoess, comandant d'Auschwitz; Kathrin, néta de Himmler; Niklas, fill de Hans Frank, responsable dels guetos polonesos, i Monica Goetz, filla del comandant del camp de concentració de Plaszów, un bàrbar refinat immortalitzat al film La llista de Schindler. Em remeto a la pàgina web de la mateixa TVE que només fa tres anys, amb referència a aquest documental emès per Documentos TV, el resumia així : "Alguns d'aquests descendents dels criminals del nacionalsocialisme s'han enfrontat al seu infern privat i han volgut redimir les seves culpes, demanant perdó pels horrors que van cometre els seus familiars".
Doncs mirin i comparin.
9-X-15, Jordi Balló, lavanguardia