Espanya cañí -202: una Marca España cañí també en l’esport
> dossier Espanya cañí <
L'assumpte de Gala León, més que un "xou mediàtic", com ho va definir el déu Nadal a Wimbledon, s'ha convertit en un episodi tan immadur com vergonyós. Va començar massa abrupte, a boca d'un pocatraça Toni Nadal que va posar en dubte, i de quina manera, la idoneïtat de l'entrenadora com damisel·la victoriana: oh, déu, una dona en un vestidor! Des d'aleshores s'han succeït creuaments d'encàrrecs a través de la premsa, insolències, llàgrimes i ara el ridícul internacional, sense comprendre's ben bé per què la icona de Marca Espanya ha preferit airejar els draps bruts fora de casa, concretament a la lluminosa gespa de l'All England Lawn Tennis and Croquet Club.
Sembla peregrí que la veritable raó per la qual no se li ha concedit ni un minut de gràcia a León tingui relació amb la seva condició de dona: posaria en dubte l'ètica de la qual tantes vegades han fet gala els herois contemporanis. La d'aquests esportistes que lluiten contra el seu propi rècord, pateixen, lluiten i transmeten una mena d'eufòria amb les seves victòries, capaces d'engrandir els somnis dels seus seguidors. Però que també inclouen en els seus perfils egos inflamats i comptes milionaris. "Nosaltres voleiem, nosaltres decidim", semblen reclamar. I si les raons de la crucifixió a León són purament esportives, haurien d'explicar-se millor.
No tot és masclisme: per què no hi va haver diàleg des d'un primer moment, quan els tennistes no estan obligats a jugar la Copa Davis, ni en nòmina? No va ser una designació arbitrària i cosmètica de cara a la galeria per a lluïment del president, que es va oposar a la candidatura preferida pels jugadors, la de l'extremista d'elit Juan Carlos Ferrero? Perviu una dubtosa ètica a les butaques de les federacions esportives. Em refereixo a actituds caciquistes perpetuades per interessos espuris que es mouen en la mateixa direcció que els diners.
Les jugadores de la selecció nacional de futbol -recentment eliminades del Mundial- van haver de suportar les esfereïdores ordres del seu seleccionador, que tan aviat els explicava una jugada com els deia: "A veure qui fa de dona i em posa el cafè". Pesos pesants del futbol espanyol, com Del Bosque, minimitzen l'assumpte, amb complicitat, i Villar calla. Però, com poden tractar amb aquest menyspreu una professional -a diferència de molts d'ells que no ho són- que ha lluitat i s'ha sacrificat per representar el seu país? Ni bona fe ni paternalismes.
L'esport espanyol encara necessita xampú anticaspa: la del masclisme, sí, però també la dels càrrecs vitalicis que s'asseuen en una cadira durant més de trenta anys, perquè lluny d'ella serien uns autèntics desconeguts, fins i tot per a ells mateixos.
1-VII-15, Joana Bonet, lavanguardia