per una nova Solidaritat Catalana, una llista transversal per la independència el 27S
https://www.facebook.com/UnaCandidaturaTransversal
Hi ha força gent que es pregunta si aquest era el moment més adient per fragmentar el bloc favorable al dret a decidir, entre els partidaris de la independència i els altres. No ha estat aquesta una decisió precipitada atès que afebleix el front català davant Madrid? Tal vegada, aquesta decisió ha estat massa influïda per la por al possible refredament del moviment pro independència i perquè s'imposi un cert pessimisme davant les dificultats que van sorgint. Potser alguns havien presentat la causa sobiranista com un objectiu tan lògic i just com fàcil d'aconseguir, i ara, quan apareixen més problemes dels esperats, no volen rectificar la seva estratègia.
No hauria estat més intel·ligent i hàbil, en comptes d'avançar les eleccions catalanes, deixar que es fessin abans les generals espanyoles? Crec que hauria estat políticament molt clarificador veure primer la nova panoràmica política estatal per poder actuar després amb més possibilitats. Perquè, agradi o no, el futur Govern espanyol i les futures Corts tindran un paper determinant en el procés català, i per això la seva composició pot ésser molt transcendent. O és que encara hi ha qui pensa que al final de tot no s'haurà de negociar i pactar res amb Madrid?
Hi ha una clara constatació: sigui quin sigui el resultat de les eleccions generals espanyoles, la panoràmica serà sempre més favorable que l'actual, fortament hipotecada per la majoria absoluta del Partit Popular. El més probable és que a les futures Corts no hi hagi cap majoria absoluta, sinó una notable fragmentació política entre els partidaris de conservar l'actual sistema polític (PP), els que prometen algunes modificacions, però volen que tot segueixi igual (PSOE i Ciutadans), i els que proposen un canvi radical no gaire definit (Podem). Davant d'això, si realment el que volem és defensar el dret democràtic dels catalans a decidir el nostre futur davant l'opinió pública espanyola i la internacional, aquesta era l'ocasió de confegir unes candidatures unitàries al Congrés i al Senat. Aquest sí que seria el moment de presentar unes llistes integrades per personalitats de prestigi que representessin aquesta voluntat dels ciutadans de Catalunya. Sens dubte seria més factible pactar unes candidatures unitàries per a unes eleccions espanyoles que no pas, i com s'ha vist, per a les eleccions catalanes. Perquè es tractaria de votar els diputats i els senadors que haurien de plantejar a Madrid la reivindicació més sentida i unitària del nostre país, i no d'escollir els parlamentaris que han de decidir les polítiques concretes de la Generalitat, on les divergències sempre seran notables. Es tractaria, així, d'organitzar una mena de nova Solidaritat Catalana, com la que l'any 1907 va triomfar a 41 dels 44 districtes electorals que llavors hi havia a Catalunya. Aquell moviment cívic i polític, si bé era eminentment defensiu, significà una impressionant irrupció del catalanisme en la política espanyola que deixà astorats els governants i els partits de Madrid. Ara això es podria repetir amb un programa unitari basat en la convocatòria d'un plebiscit sobre el futur de Catalunya.
Unes candidatures unitàries catalanes amb un programa tan senzill com aquest podrien perfectament obtenir 30 o més diputats, dels 47 escollits a Catalunya, i uns 12 senadors dels 16. Una majoria aclaparadora: això sí que seria un autèntic plebiscit! I, a més, aquesta victòria tindria un considerable impacte internacional i gran incidència en la política estatal. L'èxit d'aquest front català esdevindria la més positiva forma de pressió política a Madrid i palesaria que no es poden ignorar ni deixar sense resposta les demandes de tants ciutadans. I si malgrat això, el Govern i les Corts espanyoles refusessin de nou les propostes catalanes, la victòria d'aquesta nova Solidaritat legitimaria internacionalment la causa sobiranista i permetria avançar amb més força, més simpaties i, fins i tot, més suports externs que no pas ara.
Però, en anticipar les eleccions catalanes i en separar els defensors dels full de ruta cap a la independència dels que defensen bàsicament el dret a decidir, ho hem posat tot molt més difícil. L'afany de protagonisme d'alguns dirigents independentistes, i d'alguns partits, pot acabar per ser nefast, atès que estan posant els seus interessos particulars, o de la seva formació política, per davant dels de la majoria dels catalans. Si de les precipitades, al meu entendre, eleccions catalanes del proper setembre no surt una clara majoria a favor de la independència, podem donar per liquidat tot el procés per una llarga temporada. Si bé és evident que no es pot allargar indefinidament l'acció conjunta entre independentistes i defensors del dret a decidir, penso que encara no és el moment de fer palesa aquesta separació. Si tota divisió afebleix, no era millor esperar que es confirmés la gran divisió política espanyola presentant-nos nosaltres ben units? Serà molt més difícil assolir una votació clarament majoritària en favor de la independència que no pas si es tractés de donar suport al legítim dret a decidir.
Tal vegada aquesta reflexió arriba massa tard. Però sóc de l'opinió que les estratègies polítiques sempre s'han de poder modificar si així ho aconsellen les circumstàncies, sobretot si el canvi ens ha de permetre guanyar força, credibilitat democràtica i influència internacional. Ens hi juguem massa.
30-IV-15, Borja de Riquer, lavanguardia