el Parlament Europeu demana a Turquia que reconegui el genocidi armeni
El Parlament Europeu va demanar ahir a Turquia que reconegui el genocidi armeni. Quan estan a punt de complir-se cent anys de l'inici de la matança, l'Eurocambra va aprovar ahir una resolució en què insta el país hereu de l'imperi otomà a acceptar la utilització del terme per descriure uns fets en què els historiadors calculen que van morir un milió i mig de persones entre el 1915 i el 1923.
El centenari es complirà el proper 24 d'abril i l'efemèride suposa "una oportunitat important", assenyala el text acordat, perquè Turquia faci "les paus amb el passat" i poder establir així les bases per a una "reconciliació genuïna entre els pobles turc i armeni"...
L'acte d'ahir no va agradar gens als mandataris turcs, fins al punt que van criticar la decisió abans fins i tot de saber el resultat de la votació. No hi va haver sorpreses, però Erdogan va decidir saltar-se els temps: "Sigui quin sigui el resultat, el vot del Parlament Europeu m'entrarà per una orella i em sortirà per l'altra", va dir el president turc abans de fer un viatge oficial al veí Kazakhstan. "Turquia no pot reconèixer tal pecat. Nosaltres no portem la taca o l'ombra del genocidi", va sentenciar. Segons Turquia, durant la Primera Guerra Mundial i els anys posteriors els armenis otomans que van perdre la vida no van ser 1.5 milions, sinó 500.000 persones, una xifra que diversos historiadors consideren molt per sota de la realitat.
Els eurodiputats van aprovar el text tan sols tres dies després del sermó dominical del papa Francesc, en què va dir que el que va passar durant aquells anys va ser "el primer genocidi del segle XX". Unes paraules que no són certes -la primera matança d'aquest tipus va passar a Kènia- i que van enfurismar les autoritats turques. Després de les declaracions del Pontífex, el país va cridar a consultes l'ambaixador del Vaticà al seu país.
La polèmica arriba quan queden poques setmanes perquè Turquia celebri les seves eleccions parlamentàries...
En el text aprovat ahir el Parament Europeu va demanar a Turquia de dur a terme "de bona fe" un inventari del patrimoni cultural armeni destruït o danyat durant la seva jurisdicció al segle passat. A més, va proposar d'establir un "dia internacional de commemoració dels genocidis" per "tornar a recordar el dret de tots els pobles i nacions del món a la pau i la dignitat".
16-IV-15, D. Rovirosa, lavanguardia
Els armenis d'arreu del món commemoren el 24 d'abril el centenari del primer genocidi del segle XX, el Mec Yelern (Gran Crim), que va eliminar entre 1,2 i 1,4 milions d'armenis, és a dir, dos terços de la població que vivia llavors a Turquia especialment a l'est del país, segons l'estimació més acceptada. Els seus perpetradors van ser els mateixos fundadors de la moderna Turquia, la qual cosa crea un seriós problema de narrativa nacional. Els pares de la pàtria turca van fer servir el concepte de solució final i van merèixer el retret de "crims contra la humanitat i la civilització", tots dos termes llavors inèdits. Va ser un genocidi reeixit, del qual Hitler va prendre nota quan va dir a propòsit dels jueus: "Qui es recorda dels armenis?". Vint-i-tres països, entre els quals Rússia, França, Alemanya, Itàlia i el Canadà, així com 43 estats dels EUA, reconeixen avui el genocidi armeni, cosa que crea un greuge comparatiu considerable amb l'holocaust jueu. "No pesem igual", constata Claire Mouradian, responsable de l'equip Caucas-Àsia Central del CNRS francès.
"La xoà està directament inscrita en la història d'Europa, però l'extermini massiu de població civil en una guerra va ser una novetat que els armenis van patir en el marc de la Primera Guerra Mundial", diu Raymond Kevorkian, de l'Institut Francès de Geopolítica de la Universitat París VIII. "El genocidi armeni no pot ser observat com a matances que van tenir lloc a Orient a càrrec de salvatges, sinó en un marc de guerra europea que ens concerneix", diu. Tots dos historiadors dirigeixen l'exposició que el Memorial de la Xoà acaba d'obrir a París sobre el genocidi dels armenis, la comunitat francesa dels quals és la més important d'Europa occidental.
Molts caps d'Estat, entre ells François Hollande i Vladímir Putin, així com els seus homòlegs de Polònia, Lituània, Grècia i Xipre, entre d'altres, acudiran el 24 d'abril al memorial de Tsitsernakaberd, als afores d'Erevan, erigit el 1967 a l'Armènia soviètica. Les autoritats turques intenten contrarestar la força de l'aniversari celebrant-ne un altre el mateix dia, el de la batalla de Gal·lípoli, al qual també han convidat caps d'Estat. "Han hagut de canviar la data de la batalla de Gal·lípoli, que va tenir lloc el 5 de maig, traslladant-la a l'inici de la batalla dels Dardanels, la nit anterior a la ràtzia d'intel·lectuals armenis a Constantinoble, és una manera de camuflar l'assumpte i de continuar amb el negacionisme", diu Mouradian. La seva àvia es va escapar viva d'entre un munt de cadàvers d'un dels escenaris de l'extermini a Síria, portant al seu cos ferides de bala, ganivetades i les orelles rebentades en arrabassar-li les arracades d'una estrebada.
"Va ser recollida i curada per uns kurds. Quan va veure que la casarien per força, va fugir a peu a Alep, després va conèixer el meu avi que lluitava amb les tropes franceses; evacuada a Cilícia, on els francesos volien crear un focus armeni sota la seva protecció, després van passar a l'Armènia independent, on ell va conèixer les presons de la Txeca i ella va perdre el seu primer fill, mort de gana com tants d'altres", explica la historiadora. "Quan Armènia va ser sovietitzada van fugir a Constantinoble, i quan la ciutat va ser presa pels kemalistes, van passar a Grècia. La meva tia va néixer en un camp de refugiats a Grècia i quan van tenir lloc els intercanvis de població grecomusulmana del final de la guerra, van arribar a França", diu com recitant una lletania.
Kevorkian creu que l'astúcia de Gal·lípoli, que explota la càrrega emocional que aquesta batalla té a Austràlia i Nova Zelanda, serà un fracàs. "Tenen alguns convidats notables, com els presidents de Zimbàbue, l'Azerbaidjan i el Kazakhstan, així com al príncep Carles", explica amb ironia.
Sobre el seu passat, l'historiador és lacònic: "Els meus avis van arribar a França el 1922, tres dels quatre eren orfes. No tinc història familiar, això va ser el que em va motivar a ser historiador", explica.
El genocidi va ser una operació planificada per les màximes autoritats turques per a l'extermini de població no fiable en temps de guerra. La deportació va ser una simple tapadora de l'extermini i, com en la xoà, va necessitar crear organitzacions específiques: en el cas turc, el Teskilât-i-Mahsusa (Organització Especial), creada el 1914 per a l'anihilació de combois de deportats i nodrida per presos comuns alliberats i circassians (denominació genèrica de diversos pobles muntanyencs del Caucas) que havien estat expulsats de les seves terres per l'avenç de l'imperi rus i que veien en els ciutadans armenis una cosa semblant als odiats russos.
L'operació va tenir tres etapes: la primera va ser la depuració dels armenis en l'exèrcit de febrer del 1915: desenes de milers de reclutes van ser desarmats, enviats a batallons de treball o executats. Al maig, a les zones de gran densitat armènia, es va cridar a files a la població masculina fins aleshores exclosa de lleva, de 16 a 19 anys i de 41 i 60, per exterminar-la en llocs aïllats. La segona etapa comença a l'abril amb la detenció i execució de l'elit armènia de Constantinoble. La tercera és la deportació i eliminació de dones, nens i ancians.
En aquella tercera etapa, entre abril i maig, es practica l'eliminació metòdica, en ruta, dels combois que parteixen de les sis regions orientals de gran població armènia. Només una petita minoria arriba als "llocs de relegació" a Síria i Mesopotàmia. Es tracta de 306 combois entre l'abril i el juny del 1915, amb prop d'un milió d'armenis, principalment dones i nens. A partir de l'octubre es creen 25 camps de concentració en un eix que va des d'Alep fins al desert per la línia de l'Eufrates. El març del 1915 encara subsistien 500.000 armenis en aquests camps. Entre l'abril i el desembre del 1916 s'executa una última decisió de buidar-los, amb matances per grups del 2.000 a la vall de Kabur i llocs com Ras al-Ain i Deir ez-Zor, avui en mans de l'Estat Islàmic, on el 21 de setembre es va dinamitar una església armènia.
Amb tot això en l'origen de la Turquia moderna, el reconeixement del genocidi armeni és un dels tres aspectes que pesen sobre la nació, juntament amb la qüestió xipriota (annexió i expulsió) i la repressió i el no-reconeixement dels drets kurds, que arrenca el 1925 fins als nostres dies.
El reconeixement "és un factor per mesurar l'evolució de Turquia", afirma Kevorkian, que esmenta amb certa esperança la pugna existent entre un pol d'universitaris i defensors de drets humans contra l'establishment turc en aquesta matèria. "Cada 24 d'abril hi ha un aniversari del genocidi a Turquia, i aquest any serà més important", pronostica l'historiador.
18-IV-15, Rafael Poch, lavanguardia