autònoms: del paradís (francès) al maltractament (espanyol)

Resultat d'imatges de españa cañíGairebé tothom s'està fent una mica electricista, una mica lampista, una mica mecànic. Que no hi hagi terra a la vista i que es prodiguin mals empresaris que creuen que pagar menys als seus assalariats del que val la seva feina els sembla estalviar ha fet que d'un temps ençà gent amb carrera s'hagi hagut d'enviar a si mateixa a treballar pel seu compte, encara que toqui fer-ho fins i tot els diumenges i en pijama. Fer-se autònom s'ha convertit gairebé en una necessitat peremptòria en un país que manté la soga al coll dels 4.451.939 aturats. Vet aquí una altra expressió molt dels nostres dies: peremptòria, signifiqui el que signifiqui.

Dels autònoms en començarem a sentir parlar molt i molt aviat aquests mesos que vénen d'insofribles mítings polítics. Qui vol campanyes electorals si no serveixen per a res? Al barret de copa dels candidats i dels seus caps hi cabrà de tot. Des d'un conill fins a una invitació a pintxos i una cervesa ben freda cada dilluns de declaració trimestral, vés a saber. Però al final la traca de promeses quedarà en ben poc, o directament en no res. Sol passar amb les promeses el mateix que amb les expectatives que es dipositen en un partit, que es dilueixen com el terròs de sucre dins el cafè. Se'n recorden quan el PP va prometre anys enrere que no faria pagar l'IVA als autònoms abans de cobrar-lo? Doncs que algú els expliqui com es va passar d'això a apujar l'IVA i l'IRPF amb dos bonics eufemismes: variació de la ponderació d'activitats i recàrrec temporal de la solidaritat.

Un de cada quatre treballadors. Són tres milions de víctimes d'un tràgic equívoc semàntic: més que autònoms, autòmats. Perquè, com bé explicava fa un parell de setmanes Toni García a La Contra d'aquest diari, l'autònom a Espanya no emmalalteix, ni s'ho pot permetre. Però són tres milions de possibles votants, també. Un botí. Així que, senyors i senyores que emprendran el camí de la santedat, sàpiguen que aquests mesos els aviciaran, els festejaran, els adularan. Seran rebuts i saludats amb els honors de ser "els que aixequen el país". Uff. Rajoy ja els ha servit un aperitiu aquesta setmana. Emprenedors d'aquest món -odiós concepte i gastat, el d'emprenedors-, per fi serà reconeguda la vostra contribució patriòtica.

Un consell: desconfieu. Per si de cas, dic. I sobretot no pareu de treballar, ni de dia ni de nit. Fins a caure morts si cal. Que això no és França. Allà, l'existència de quotes depèn de la professió que es tingui i dels guanys que presenti el treballador. Ho acaba de publicar la revista Forbes. Els autònoms francesos no paguen cap quota el primer any de la seva activitat. Més: amb aquesta alta, el treballador té dret gratuït a assistència sanitària, jubilació, incapacitat temporal i pensions de viduïtat i invalidesa. Très bien, mon ami!

Del paradís francès al maltractament espanyol hi ha la mateixa distància que entre la Terra i el planeta nan Ceres. Esclar que aquí el paradís és una altra cosa: és allà on van els gàngsters que entren i surten per la porta (giratòria) d'algun partit polític o sindicat. Aquests sí que en saben, d'economia submergida.

11-IV-15, S. Quadrado, lavanguardia