"La paraula contrària", Xavier Antich
Fa un parell de setmanes, Libération publicava una carta firmada per més d'un centenar de personalitats del món de la cultura. Es preguntaven com és possible que França, que acaba de mobilitzar-se per defensar la llibertat d'expressió, podria permetre que un escriptor sigui empresonat per les seves declaracions i, per tant, acusat i empresonat per parlar. La qüestió és aquesta: la companyia Lyon-Turin Ferroviaire, una filial de l'empresa pública SCNF, pretén construir un túnel per al tren d'alta velocitat, a través dels Alps, considerat "d'interès estratègic". A la Vall de Susa, en la província de Torí, s'ha organitzat una important mobilització ciutadana de resistència contra aquest projecte. I l'escriptor Erri De Luca, ben conegut entre nosaltres per les seves novel·les, va prendre obertament partit en contra de les obres i, per les seves declaracions al Huffington Post, està acusat de sabotatge i pot acabar amb una pena de presó d'un a cinc anys.
El cas, tant a Itàlia com a França, ha adquirit la dimensió d'un escàndol cultural i polític descomunal. I no és per a menys: presó per unes paraules? On és l'Europa de la Il·lustració de la qual, en aquests temps ombrívols, tants se'n reclamen hereus? Exigir la racionalitat política davant la intransigència i la llibertat d'expressió com a peça fonamental del sistema democràtic només serveix per estigmatitzar als altres, sense que això obligui al seu compliment en els Estats democràtics?
De Luca acaba de publicar un llibret demolidor (La parola contraria), que Gallimard ha traduït al francès, Seix Barral al castellà i Sembra al català. I s'hi fa una pregunta clau: es pot imputar un escriptor, per les seves paraules, la responsabilitat de les accions que uns altres duen a terme, només perquè coincideixen en el que l'escriptor demana i uns altres fan? Es pot condemnar algú per demanar justícia, amb paraules, i, amb paraules, reclamar que una acció considerada injusta s'aturi i, si és necessari, se sabotegi? La qüestió, com assenyala De Luca, és filosòficament molt rellevant: "Per parlar d'incitació a la violència, cal demostrar la relació directa entre les paraules i les accions comeses". "En el meu cas", hi afegeix, "l'acusació pública afirma que les meves paraules han estat seguides d'accions". Però que hagin estat seguides no implica que hagin estat efecte d'aquestes paraules, i que aquestes en siguin la causa. De Luca és acusat de cridar al sabotatge i l'acusació entén per això, en contra de les evidències del diccionari, una crida explícita a la violència.
18-III-15, Xavier Antich, lavanguardia