"Que hi ha darrere la reforma de la llei electoral?", Joan Tapia
La vicepresidenta del Govern ha confirmat que una possible reforma parcial de la Constitució i una altra de la llei electoral seran a l'agenda d'aquesta legislatura. A ningú no se li oculta que totes dues coses són difícils. La Constitució, perquè és imperatiu l'acord PP-PSOE. La llei electoral, perquè, encara que no l'és, seria difícil d'entendre que un dels dos grans partits la imposés a l'altre. I a Zapatero no li convé reformar-la contra el PP perquè el deixaria en mala posició davant de l'opinió pública i en situació de debilitat davant dels partits nacionalistes.
Ara bé, a Madrid volen parlar de la reforma electoral per dos motius: IU i partits nacionalistes. És veritat que IU resulta cada vegada més perjudicada –en comparació amb els partits nacionalistes– en la relació entre vots i escons. Amb 963.000 vots, IU ha obtingut dos diputats mentre que el PNB, amb menys de la tercera part dels vots, (303.000) els ha multiplicat per 3 i ha tret 6 diputats. Indica una certa incoherència del sistema. El que passa és que ni al PSOE i a menys al PP no els interessa gaire corregir-ho.
Al 2000 Almunia va proposar a Frutos que IU no es presentés a 16 províncies on no tenia la mes mínima possibilitat d'obtenir un escó i on els vots d'IU només restaven al PSOE i afavorien el PP. IU no va acceptar i el PP va treure majoria absoluta. Tanmateix, la majoria dels electors d'aquestes províncies han après la lliçó. A moltes províncies votar IU és tirar el vot i, com a conseqüència, l'esquerra es concentra en el vot útil al PSOE, en especial quan el PP fa por.
Però als populars els interessa encara menys aquesta reforma de la llei que, en principi, beneficiaria IU i no seria bona per al PSOE. Per un motiu fonamental. La reducció en el percentatge provincial exigit –la província és la circumscripció electoral segons la Constitució– augmentaria les temptacions que algun sector de la dreta del PP presentés llistes pròpies. Un partit encapçalat per Jaime Mayor Oreja, un ministre que era el preferit dels electors del PP per succeir a Aznar i que ha evolucionat cap a posicions molt conservadores, o per un altre polític més a l'extrema dreta, seria una possibilitat amb possibles (perdó per la redundància).
I el mateix succeiria amb una possible escissió centrista encapçalada per algú com Ruiz Gallardón. La dissident socialista Rosa Díez va tenir a tot Espanya 303.535 vots (a Euzkadi, només 10.000) davant els 303.246 del PNB. El PNB va treure 6 diputats i Rosa Díez només va aconseguir un escó per Madrid. Hi ha algun dubte que Ruiz Gallardón podria treure un millor resultat que Rosa Díez, a Madrid i a d'altres províncies amb molta població i classe mitjana? I que si es reduís el mínim provincial del 3% algú estaria temptat de lluitar per treure a tot Espanya un grapat de diputats i fer de frontissa? Així, el PP té encara menys interès que els socialistes a reduir el percentatge mínim provincial.
És clar que a Madrid hi ha polítics del PP i del PSOE (Rodríguez Ibarra ho ha confessat) que agiten l'espantall de la reforma electoral per anar contra els partits nacionalistes. Rodríguez Ibarra ha confessat que somia amb passar el mínim del 3% provincial a nivell nacional (espanyol, naturalment). D'aquesta forma correria seriós risc de desaparèixer del Congrés dels Diputats CiU (3,05% el març passat) i quedarien definitivament proscrits tant el PNB (1,20) com ERC (1,17). Però, pot preconitzar algun polític sensat, mes allà d'un "calentón" espanyolista, que es bandegi amb un canvi en la llei electoral el PNB, o fins i tot CiU, del Congrés dels Diputats? No es donarien compte que expulsar de la sobirania espanyola els nacionalistes catalans i bascos només afavoriria la frustració i potser l'independentisme?
A més, si Zapatero i Rajoy es tornessin bojos, els dos al mateix temps, seria inconstitucional. La Constitució diu clarament que la circumscripció electoral és la provincial i que els escons s'atribuiran proporcionalment als vots obtinguts a cada província.
La reforma electoral és necessària però difícil. I el mes greu és que ningú no reconeix que el sistema electoral espanyol és una anomalia en les grans democràcies europeus. Tant a la Gran Bretanya com a Alemanya com a França, cada ciutadà té un diputat. Al qual pot traslladar els seus problemes i inquietuds i molestar-lo. Creu algú que el ciutadà de Madrid (35 diputats), Barcelona (31), València (16) o Sevilla (12) té un diputat?. Aquests diputats "massificats" no estan obligats a ocupar-se dels electors per ser reelegits, sinó a tenir cuidar-se a l'aparell del partit perquè els tornin a col·locar en un bon lloc de la llista. I quan el diputat està més pendent de l'aparell que del ciutadà, la qualitat de la democràcia se'n ressent. Però d'això en parlarem un altre dia.
Ara bé, a Madrid volen parlar de la reforma electoral per dos motius: IU i partits nacionalistes. És veritat que IU resulta cada vegada més perjudicada –en comparació amb els partits nacionalistes– en la relació entre vots i escons. Amb 963.000 vots, IU ha obtingut dos diputats mentre que el PNB, amb menys de la tercera part dels vots, (303.000) els ha multiplicat per 3 i ha tret 6 diputats. Indica una certa incoherència del sistema. El que passa és que ni al PSOE i a menys al PP no els interessa gaire corregir-ho.
Al 2000 Almunia va proposar a Frutos que IU no es presentés a 16 províncies on no tenia la mes mínima possibilitat d'obtenir un escó i on els vots d'IU només restaven al PSOE i afavorien el PP. IU no va acceptar i el PP va treure majoria absoluta. Tanmateix, la majoria dels electors d'aquestes províncies han après la lliçó. A moltes províncies votar IU és tirar el vot i, com a conseqüència, l'esquerra es concentra en el vot útil al PSOE, en especial quan el PP fa por.
Però als populars els interessa encara menys aquesta reforma de la llei que, en principi, beneficiaria IU i no seria bona per al PSOE. Per un motiu fonamental. La reducció en el percentatge provincial exigit –la província és la circumscripció electoral segons la Constitució– augmentaria les temptacions que algun sector de la dreta del PP presentés llistes pròpies. Un partit encapçalat per Jaime Mayor Oreja, un ministre que era el preferit dels electors del PP per succeir a Aznar i que ha evolucionat cap a posicions molt conservadores, o per un altre polític més a l'extrema dreta, seria una possibilitat amb possibles (perdó per la redundància).
I el mateix succeiria amb una possible escissió centrista encapçalada per algú com Ruiz Gallardón. La dissident socialista Rosa Díez va tenir a tot Espanya 303.535 vots (a Euzkadi, només 10.000) davant els 303.246 del PNB. El PNB va treure 6 diputats i Rosa Díez només va aconseguir un escó per Madrid. Hi ha algun dubte que Ruiz Gallardón podria treure un millor resultat que Rosa Díez, a Madrid i a d'altres províncies amb molta població i classe mitjana? I que si es reduís el mínim provincial del 3% algú estaria temptat de lluitar per treure a tot Espanya un grapat de diputats i fer de frontissa? Així, el PP té encara menys interès que els socialistes a reduir el percentatge mínim provincial.
És clar que a Madrid hi ha polítics del PP i del PSOE (Rodríguez Ibarra ho ha confessat) que agiten l'espantall de la reforma electoral per anar contra els partits nacionalistes. Rodríguez Ibarra ha confessat que somia amb passar el mínim del 3% provincial a nivell nacional (espanyol, naturalment). D'aquesta forma correria seriós risc de desaparèixer del Congrés dels Diputats CiU (3,05% el març passat) i quedarien definitivament proscrits tant el PNB (1,20) com ERC (1,17). Però, pot preconitzar algun polític sensat, mes allà d'un "calentón" espanyolista, que es bandegi amb un canvi en la llei electoral el PNB, o fins i tot CiU, del Congrés dels Diputats? No es donarien compte que expulsar de la sobirania espanyola els nacionalistes catalans i bascos només afavoriria la frustració i potser l'independentisme?
A més, si Zapatero i Rajoy es tornessin bojos, els dos al mateix temps, seria inconstitucional. La Constitució diu clarament que la circumscripció electoral és la provincial i que els escons s'atribuiran proporcionalment als vots obtinguts a cada província.
La reforma electoral és necessària però difícil. I el mes greu és que ningú no reconeix que el sistema electoral espanyol és una anomalia en les grans democràcies europeus. Tant a la Gran Bretanya com a Alemanya com a França, cada ciutadà té un diputat. Al qual pot traslladar els seus problemes i inquietuds i molestar-lo. Creu algú que el ciutadà de Madrid (35 diputats), Barcelona (31), València (16) o Sevilla (12) té un diputat?. Aquests diputats "massificats" no estan obligats a ocupar-se dels electors per ser reelegits, sinó a tenir cuidar-se a l'aparell del partit perquè els tornin a col·locar en un bon lloc de la llista. I quan el diputat està més pendent de l'aparell que del ciutadà, la qualitat de la democràcia se'n ressent. Però d'això en parlarem un altre dia.
.
14-V-08, Joan Tapia, eldebat