Mundial de futbol de Qatar a costa de milers de -esclaus- morts

El dilema ja no és la suor, sinó la sang. A l'extravagant encara que ben greixada idea de celebrar a Qatar el Mundial de futbol del 2022 li creixen els problemes al mateix ritme que els gratacels. Ja no es tracta només de la seva fosca designació, sinó de l'encara més fosca degoteig de morts que l'acompanya.

No passa ni un dia sense que mori un obrer en les construccions faraòniques vinculades al Mundial de Qatar. Un negoci en el qual la península Aràbiga posa els petrodòlars i el subcontinent indi, els morts. La resta del món hi posarà els espectadors quan els supervivents indostànics hagin netejat la bassa i enllustrat els vidres. Aleshores es calcula que els accidents i condicions de treball hagin tornat els seus països dins d'un taüt barat de fusta quatre mil immigrants.

Només entre el 2012 i el 2013, 964 obrers de la construcció de tot just tres països (Índia, Nepal i Bangla Desh) han perdut la vida a les bastides. La xifra depassaria netament el miler amb la inclusió de pakistanesos i singalesos.

El diari britànic The Guardian, que des de l'any passat critica periòdicament les condicions de treball a la gran pedrera qatariana, estimava aquesta setmana en 188 el nombre d'immigrants nepalesos morts des d'inici d'any, a partir de dades consulars i elaboració pròpia. Gairebé la meitat, per parada cardíaca o infart, atribuïbles en molts casos a les extenuants jornades de treball, sovint a 50 graus a l'ombra -si és que hi ha ombra a les bastides- amb insuficient provisió d'aigua i múltiples queixes sobre l'allotjament i la manutenció.

L'any passat, l'ambaixadora del Nepal a Qatar va afirmar que l'esmentat país era "una presó a cel obert", en una ostentació de sinceritat que li va costar el càrrec. No obstant això, el nombre de morts indis és encara més gran, ja que s'estima en vint cada mes, segons dades que la seva ambaixada a Doha es va veure obligada a revelar.

L'oenagé Amnistia Internacional, amb seu a Londres, ha arribat a afirmar que els treballadors immigrants són tractats "com bestiar" a la monarquia qatariana. Tot i això, en les legacions domina el silenci davant la importància dels països del Golf per donar sortida als excedents de força de treball del subcontinent.

L'Índia (24%), el Nepal (17%), Bangla Desh (7%), Sri Lanka (4%) i el Pakistan (4%) sumen el 55% de la població de Qatar i més de dos terços dels seus treballadors. Els qatarians són amb prou feines el 12% dels habitants.

El 13% del PIB de Bangla Desh depèn de les remeses d'emigrants i Qatar és la seva segona destinació. En el cas de l'Índia, l'any passat el seu ambaixador va considerar "normal" la mort de 85 treballadors del seu país en tot just cinc mesos. Molts dels treballadors indis són musulmans.

Singalesos, indis i nepalesos també són, per aquest ordre, els immigrants que en més proporció se suïciden a Qatar (diverses desenes). Aquesta és, de vegades, l'única manera de sortir del país -encara que sigui amb els peus per davant-, ja que a Qatar continua en vigor el sistema de contractació d'estrangers conegut com a kafala -abans comú a tot el golf Pèrsic-, que obliga l'immigrant a romandre al país tota la durada del contracte, moltes vegades de cinc anys o de vegades més.

Sovint els passaports són confiscats i l'immigrant requereix la firma de l'empresari per poder canviar de feina o fins i tot per poder abandonar el país.

És habitual que abans d'entrar a Qatar hagin hagut de pagar dos o tres mil euros a un paisà que actua com a intermediari. Després guanyen menys del promès -entre 170 i 250 euros al mes- i a sobre amb fins a tretze mesos de retard, com va ser el cas dels que van aixecar el gratacel on hi ha les mateixes oficines de la FIFA, segons va informar al seu dia The Guardian.

Encara que Qatar va firmar fa set anys la convenció de l'Organització Internacional del Treball (OIT) que prohibeix el treball forçat, la mateixa OIT afirma que el país no ha fet res per aplicar-la. Les subcontractacions van acostant les condicions de treball a les de l'esclavisme.

El principal hospital de Qatar va declarar que l'any 2012 havia atès més de mil caigudes de bastides, que en un de cada deu casos van resultar en minusvalideses. I també va reconèixer un nombre de morts "significatiu". En els injuriats jocs de Sotxi, en comparació, van morir seixanta obrers.

El sucós contracte de supervisió de les obres del Mundial 2022 va ser adjudicat fa menys de tres anys a la constructora dels Estats Units CH2M Hill. Es va imposar a cinc finalistes més, tres de les quals eren britàniques (Arup, Turner i Mace) i partien com a favorites; almenys ho eren abans que The Sunday Times -el rotatiu britànic, però enquadrat en l'imperi dels Estats Units de Rupert Murdoch, Newscorp.- denunciés suborns a delegats de la FIFA en la designació de Qatar.

Més de sis mil milions d'euros per aixecar desenes d'instal·lacions, entre les quals diversos estadis, una xarxa de metro i fins i tot un nou aeroport. Tot i això, no és or negre tot el que lluu.

29-XII-14, J.J. Baños, lavanguardia

Tot i que de vegades costi d'omplir els estadis esportius (sobretot si els partits es juguen en horaris demencials) i encara que, en alguns casos, quan es preveu que hi haurà poca assistència, es rebaixin les entrades, en general en aquest racó de món on vivim, el costum és comprar-les. En partits molt importants, quan s'han exhaurit, i hi ha la possibilitat de trobar-ne de revenda, molts aficionats paguen gustosament preus desmesurats per un seient on veuran la gespa allà baix, ben lluny, i enyoraran la comoditat del sofà, amb una manteta sobre les cames i una tele ben grossa al davant.

A Qatar les coses no sempre van així. Segons explica l'agència Associated Press, quan es preveu que els estadis no s'ompliran, paguen els immigrants perquè hi vagin i s'asseguin a les tribunes durant els partits de futbol, handbol o vòlei platja, aquest esport apassionant que dubto que en aquell país tingui tornejos femenins. Llàstima. Qatar és un país que vol passar als ulls del món com a apassionat per l'esport, i no pot ser que en un país apassionat per l'esport els estadis siguin mig buits, o buits del tot. D'això de manipular immigrants per fer veure el que no és, n'hem tingut algun exemple per aquí, mesos enrere. A Ciutat Vella, per exemple, a l'hora de triar candidat d'un partit. Però no ens emmerdem i tornem a Qatar, que hi fa més caloreta. Allà els paguen 30 rials, uns 7 euros, a canvi de fer-se passar per seguidors dels equips. Perquè la farsa sigui més versemblant els demanen que es vesteixin a la manera qatariana: amb túniques blanques i mocadors al cap. A més dels 7 euros, a tots els estadis troben wifi de franc, que els permet connectar-se a internet i enviar e-mails als familiars i als amics dels seus països d'origen, o parlar-hi. Com als platós de televisió, un home els indica quan han d'aplaudir, quan s'han d'apassionar per una jugada i quan han de fer l'onada. Quan el partit s'acaba, tornen als mateixos autobusos que els han transportat fins a l'estadi i fan el viatge invers. Aquesta estratègia genera una situació paradoxal: molts qatarians no van als estadis des que hi ha aquests immigrants pagats, per no barrejar-s'hi.

Són treballadors que majoritàriament provenen de Ghana, Kènia i el Nepal. A Qatar es dediquen a conduir taxis i autobusos. Afortunadament per a ells no són treballadors de la construcció, que hi treballen en unes condicions infrahumanes que han fet que ja n'hagin mort més d'un miler des que, el 2010, la FIFA va decidir que la Copa del Món del 2022 es jugaria a Qatar. Més d'un miler fins aquest any que s'acaba d'aquí a unes hores. Demà en comença un altre de nou però el recompte de morts continuarà. Tot sigui per la glòria esportiva d'aquell país que s'anuncia amb grans lletres a la samarreta del FC Barcelona.

31-XII-14, Quim Monzó, lavanguardia