"Dura lex. Sed lex?", Xavier Antich
Hi ha realitats de les quals és difícil escapar. La querella del Fiscal General de l'Estat contra el president de la Generalitat i dues conselleres del Govern m'ha agafat amb un llibre recent de Giorgio Agamben que, semblava, no tenia res a veure amb tot això: El misterio del mal. Benedicto XVI y el fin de los tiempos (Editorial Adriana Hidalgo). I tot i això, a la segona pàgina, el filòsof dispara recordant "la distinció entre dos principis essencials de la nostra tradició etico-política, de la qual les nostres societats sembla que han perdut tota consciència: la legitimitat i la legalitat". Agamben, una de les veus més lúcides del pensament actual a qui cal llegir i rellegir sovint, planteja que "la crisi que està travessant la nostra societat és tan profunda i greu perquè no només qüestiona la legalitat de les institucions, sinó també la seva legitimitat". I exactament això és el que aquí a Catalunya és en joc des de 2010, encara que de forma molt especial des de les últimes eleccions: el debat, fonamental en les democràcies modernes, al voltant del conflicte entre legalitat i legitimitat.
Agamben afirma que l'actual deslegitimació dels poders i de les institucions no es deu a què s'hagin instal·lat en la il·legalitat, sinó, més aviat, que han perdut en bona mesura la seva legitimitat. "Per això", pensa, "és inútil creure que pot afrontar-se la crisi de les nostres societats a través de l'acció -sens dubte necessària- del poder judicial. Una crisi que colpeja la legitimitat no pot resoldre's exclusivament en el pla del dret. La hipertròfia del dret, que pretén legislar sobre tot, més aviat comporta, a causa d'un excés de legalitat formal, la pèrdua de tota legalitat substancial".
Agamben, és clar, no es refereix a la situació creada a Catalunya per la negativa de l'Estat a reconèixer una interpretació de la legalitat diferent de la que sosté, i tanmateix, a la vista d'aquestes citacions, és fàcil endevinar que no és inoportú plantejar fins a quin punt, efectivament, l'Estat espanyol viu una crisi de legitimitat a Catalunya amb matisos diferencials i específics respecte a la deslegitimació que, en un altre sentit i amb altres derives diferents, afecten a bona part de les democràcies occidentals.
En aquest context, el diagnòstic d'Agamben és demolidor: "Si -com ha passat en les democràcies modernes-, el principi legitimador de la sobirania popular es redueix al moment electoral i es resol en regles procedimentals jurídicament prefixades, la legitimitat corre el risc de desaparèixer en la legalitat i la màquina política es paralitza".
Es tracta d'una qüestió bàsica i elemental de la filosofia del dret: la legalitat mai no troba la seva legitimitat en la pròpia llei, raó per la qual és fals sostenir que el que defineix a la democràcia sigui el respecte a les lleis (afirmació que és literalment una barbaritat des del punt de vista de la filosofia política), sinó només en la renovació del contracte amb la sobirania popular de la qual la legislació ha d'emanar. I aquest contracte no es dóna d'una vegada per sempre, de la mateixa manera que la legalitat tampoc no és una formulació eterna, sinó que la legitimitat ha de ser contínuament avaluada.
La democràcia espanyola s'ha desenvolupat sota la pressió d'un cert talibanisme constitucional: aquest que es nega a admetre la revisió de la legalitat quan la seva legitimitat és impugnada. Emparant-se en uns criteris de revisió de la legalitat que, a la pràctica, blinden la possibilitat mateixa de modificar-la, s'ha optat per una interpretació restrictiva de la legalitat que ha estat reiteradament discutida fins i tot en termes jurídics. Per citar només dos exemples eminents. El primer: el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el doctor Javier Pérez-Royo, recordava fa molt poc temps que "la Sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya formalment va ser una sentència, però materialment va ser un cop d'Estat". I el segon exemple: els nou membres de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, van rebutjar per unanimitat la querella que el Fiscal General de l'Estat pretenia presentar contra Artur Mas, encara que, per obediència jeràrquica, malgrat estar en contra per motius estrictament jurídics en considerar que no s'havia produït cap delicte, es veuen obligats a donar-li curs.
Els dos exemples manifesten inequívocament que, fins i tot en l'àmbit del debat jurídic, hi ha veus tècniques autoritzades que defensen una interpretació de la legalitat completament diferent de la que pretenen el Govern i la cúpula fiscal de l'Estat. Estranya que en un assumpte d'aquesta gravetat, com la querella que demanda penes d'inhabilitació i presó per a la màxima autoritat de l'Estat a Catalunya, es pretengui ignorar l'obvietat de les discrepàncies hermenèutiques en la interpretació de la legalitat i s'adopti un radicalisme penal que, a la pràctica, suposa un atemptat contra la polisèmia i la multiplicitat de sentits possibles de la pròpia llei. Som, aquí, davant un cas d'estudi de la Llei (tancada i clausurada en un dels seus sentits) contra la Llei (oberta i subjecta a diverses interpretacions possibles del seu sentit).
Però, si la Llei s'enfronta a la mateixa Llei fins a desnaturalitzar-la, no deixa llavors de ser Llei i precisament on fa més mal, en el fonament de la seva legitimitat? Realment, com ja va dir José Luis López Aranguren el 1992, "em temo que aquest país ho té pendent gairebé tot". El dinosaure, és cert, encara estava allà. Encara hi és.
24-XI-14, Xavier Antich, lavanguardia