"Sobre el nacionalisme espanyol", Borja de Riquer
Ja fa uns vint anys el conegut sociòleg Juan J. Linz va escriure que la història dels nacionalismes hispànics era la història d'uns projectes parcialment fracassats i d'unes frustracions compartides davant la impossibilitat de la victòria total de cap d'ells. Ni el nacionalisme espanyol, deia Linz, havia aconseguit construir una nació Estat sòlida i plenament acceptada, ni tampoc els nacionalismes alternatius -especialment el català i el basc- havien assolit el seu objectiu principal: exercir el poder d'una manera exclusiva i sobirana en els seus territoris. Aquesta audaç i encertada tesi mai la trobem dins del debat polític. La majoria dels polítics espanyols la ignoren perquè acceptar-la suposaria haver de canviar tantes coses del seu ideari i de la seva actitud que no gosen ni pensar-ho.
Si els polítics espanyols fossin més sensats, fa temps que s'haurien preguntat què és el que ha fallat els darrers dos segles, des de les Corts de Cadis, per què la nació espanyola hagi estat tan qüestionada i discutida. Si haguessin llegit alguns llibres d'història, com ara Mater Dolorosa de José Álvarez Junco -gens sospitós de procatalanista- serien molt més prudents a l'hora de pontificar que Espanya és la nació més antiga d'Europa. Si els polítics fossin més cultes probablement haurien donat més importància a l'advertiment que l'any 1835 va formular el diputat Alcalá Galiano quan senyalà que l'objectiu dels liberals era "hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora". I serien molt més prudents en els seus plantejaments si recordessin que 75 anys després, el 12 de març del 1910, Ortega y Gasset sostenia que "dado que España no existe como nación, el deber de los intelectuales es construir España". Ortega no era un eixelebrat, ni un demagog, sinó un lúcid analista de la realitat espanyola. Un intel·lectual preocupat davant del fet que, després d'un segle d'Estat liberal centralista, no s'havia aconseguit forjar una sòlida, prestigiosa i àmpliament compartida nació de tots els espanyols.
La irrupció dels incipients nacionalismes català i basc, després de la crisi del 1898, no fou analitzada per la majoria dels polítics com un símptoma de la profunda crisi de la identitat espanyola, sinó com una mostra d'oportunisme polític. En comptes de preguntar-se què significava el sorgiment d'aquests moviments, s'estimaren més qualificar-los de sediciosos i de reaccionaris, atès que qüestionaven la unitat de la seva nació. I, a més, van considerar que el que havia fallat era sobretot l'Estat, no la idea de nació.
Els governs espanyols han actuat com si "l'única nació dels espanyols" fos una realitat inqüestionable i s'han guiat a partir de dos principis: negar-se a reconèixer l'autèntica natura de la crisi d'identitat existent, i creure que per nacionalitzar de debò els espanyols calia bàsicament tenir més Estat, més administració central i més autoritat. I així, varen confondre nacionalitzar amb uniformitzar, i en comptes d'intentar convèncer amb un projecte de nació suggeridor, modern, progressista i plural, van voler imposar la imatge més tradicional, rància i unitària d'Espanya. Fou un greu error polític. Les dues dictadures militars del segle XX no varen aconseguir posar fi als nacionalismes alternatius, tot al contrari, els activaren i legitimaren notablement, d'ací que els especialistes parlin de la nacionalització "negativa" del franquisme. És cert que hi ha hagut moments d'entesa i s'han pactat solucions autonomistes, com en el període 1931-1936 i l'iniciat el 1977, però han estat sempre més el fruit del pragmatisme polític que no pas del reconeixement sincer de l'autèntica natura de la qüestió. Prova d'això és l'actual esgotament de l'ambigu i imprecís règim de les autonomies.
El nacionalisme espanyol ara actua molt més desacomplexat que abans i s'emmascara de patriotisme constitucional, però continua basant-se en el principi de sempre: l'afirmació rotunda que no hi ha més nació que la seva -article 2 de la Constitució-. Està massa impregnat de la feixuga herència uniformista, d'aquí que reaccioni amb intoleràncies, brots colèrics i amenaces davant qualsevol qüestionament del seu monopoli identitari. Les seves conviccions democràtiques són ben primes, ho corrobora la seva radical negativa a admetre que els ciutadans de Catalunya tinguin tant dret a sostenir que Catalunya és la seva nació com els de Burgos o Madrid a defensar que la seva és Espanya.
Avui, jugar a la política democràtica implica reconèixer l'existència de l'altre tal com és, agradi o no. I després mirar de resoldre el contenciós cercant de trobar solucions polítiques racionals i justes. En les regles del joc democràtic del segle XXI no hi caben els menyspreus autoritaris. S'han acabat els procediments dels Espartero, Narváez, Primo de Rivera o Franco. I també els dels Maura o Canalejas. I fins i tot ja no serveixen les receptes dels Azaña o Suárez.
Una de les claus del gran suport que ha assolit l'actual demanda identitària catalana es haver-se presentat bàsicament com una qüestió democràtica i de dignitat ciutadana d'una col·lectivitat. Davant d'això, el nacionalisme espanyol s'ha quedat notablement descol·locat en fer-se paleses les seves intransigències autoritàries. No hi ha cap dubte que els propers anys assistirem a importants canvis polítics, però no sé si llavors hi haurà temps per negociar alguna mena de projecte compartit. Les obsessions dels intolerants sempre han acabat provocant el mateix problema polític: quan s'han convençut que més valia pactar, ja era massa tard. I si no, recordeu Cuba.
30-X-14, Borja de Riquer, lavanguardia