els escocesos són avui independents per a decidir el seu futur
Avui, des de les set del matí que obren els col·legis electorals fins al seu tancament a les deu de la nit, Escòcia viurà en una bombolla i serà a la pràctica, encara que només sigui per quinze hores, lliure i independent. Serà un moment màgic, suspès en el temps, en què els escocesos jutjaran el seu passat i el seu present, i tindran el poder de decisió sobre el seu futur: o mantenir l'statu quo i renovar el matrimoni de 300 anys amb Anglaterra, o estripar les cartes i llançar-se a una aventura tan excitant com incerta. La sobirania, el poder i l'autoritat estaran realment en mans del poble, com correspon... Per tant, sigui quin sigui avui el veredicte de les urnes, Escòcia i el Regne Unit ja poden enorgullir-se d'haver protagonitzat un exercici democràtic impecable, abordant el delicat procés secessionista amb les millors eines possibles: el respecte al contrari, el diàleg i la voluntat de pacte. 18-IX-14, R. Ramos, lavanguardia
Si al final guanya el sí en el referèndum de dijous vinent, es produirà un cataclisme que desmuntarà la Gran Bretanya, canviarà de cop el mapa d'Europa, decapitarà probablement tota la classe política anglesa, tindrà el seu impacte sobre el contenciós entre Catalunya i Espanya, plantejarà dilemes a la Unió Europea, l'OTAN, el Banc d'Anglaterra i l'FMI, posarà contra les cordes tot l'establishment polític i econòmic, i embarcarà els escocesos en una fascinant però incerta aventura.
Passaran moltes coses, però al principi -celebracions al marge- no passarà res en aparença. El que començarà és un complex procés negociador entre Edimburg i Londres, com en els divorcis, per repartir els actius i passius d'un matrimoni que hauria acabat amistosament -més o menys- després de més de tres segles. Seria una negociació dura, però les amenaces de la campanya donarien pas al pragmatisme i el seny. A les dues parts els convé avenir-se.
Divendres al matí, David Cameron seria encara el primer ministre de tots els britànics, inclosos els escocesos, i com a tal tindria la incòmoda tasca d'anar al palau de Buckingham per informar la reina que així, de cop i volta, ha perdut un 8,3% dels seus súbdits tret que decideixin (com han promès) acceptar-la graciosament com a monarca. Escòcia continuaria sent una nació amb poders autonòmics limitats dins del Regne Unit. Els tramvies continuarien circulant com cada dia per la Princess Street d'Edimburg, i la Union Jack continuaria onejant igual que sempre als edificis oficials. Però hauria començat un compte enrere inexorable cap al 24 de març del 2016, aniversari de la unió de les corones el 1603 i de l'Acta de la Unió del 1707, la data fixada amb exquisida simetria històrica per a la declaració d'independència.
Immediatament, per calmar els mercats, Londres hauria d'aclarir la seva posició respecte una moneda comuna amb Escòcia, i fer-se responsable del deute escocès en cas que no fos atès. La divisa, almenys inicialment, podria registrar una caiguda substancial. L'OTAN -i el Pentàgon- voldrien saber com més aviat millor què passarà amb la base de submarins nuclears (armats amb míssils Trident) que hi ha al riu Clyde, a prop de Glasgow, i si Alex Salmond està decidit a complir la promesa de desmantellar-la per al 2020 -amb un cost de més de 5.000 milions d'euros que no se sap com es repartirien-, i substituir-la pel centre d'operacions d'una marina a l'estil escandinau, integrada per fragates i vaixells patrulla. La infanteria també seria convencional, composta per cinc regiments i dos batallons. Unes forces aèries independents comprarien un esquadró d'avions de reconeixement marítim Orion, amb un preu de 35 milions d'euros cada un. Les forces armades donarien feina a 6.800 persones.
El camí no estaria exempt d'obstacles, per molt que la celebració del referèndum hagi estat consensuada. D'entrada el Parlament de Westminster hauria d'aprovar una llei que permetés oficialment a Escòcia entaular el procés d'independència i negociar pel seu compte amb els organismes internacionals (la Unió Europea, l'OTAN, el Comitè Olímpic Internacional...), una cosa que pot ser una simple formalitat o no tant. Paral·lelament, delegacions dels governs d'Edimburg i Londres intentarien posar-se d'acord sobre com valorar i repartir els béns comuns, des de les ambaixades a l'estranger fins a les pensions i el petroli del mar del Nord. Aquí hi hauria la mare dels ous.
Escòcia aporta un 9,2% del producte interior brut britànic. La posició d'Edimburg és que històricament ha generat el 9,5% dels ingressos del Tresor en concepte d'impostos, i això mateix és el que hauria de recuperar, però Londres no li oferiria més del 8% a l'inici del regateig. S'estima que, del deute d'1,7 bilions de lliures que té el Regne Unit, Escòcia hauria d'assumir 143.000 milions. Però ha advertit que no ho farà si se li nega el dret a continuar compartint la lliura esterlina. Bancs, companyies d'assegurances i multinacionals traslladarien les seves seus corporatives al sud de la frontera, almenys fins que s'estabilitzés la situació, fet que obligaria alhora a traslladar-se desenes de milers d'empleats.
Paral·lelament, a començaments de l'any que ve, Escòcia faria entrar en vigor una constitució provisional i una llei que atorgaria al Parlament de Holyrood els poders legals necessarsis per a l'establiment d'un nou estat, i per negociar amb el que quedi del Regne Unit i les institucions internacionals.
Les eleccions generals britàniques previstes per al 2015 podrien ser ajornades, i si no s'hauria d'arribar a un acord sobre el paper dels 59 diputats escocesos que resultarien elegits. El més probable seria una provisió perquè el seu mandat acabés el març del 2016, coincidint amb la declaració d'independència. El Labour es quedaria de cop sense uns 40 parlamentaris, i aconseguir majories absolutes li resultaria complicadíssim. Els tories es convertirien en el partit alfa per antonomàsia. Llavors Cameron ja hauria hagut de dimitir com "el primer ministre que va perdre la Unió", i el mateix hauria hagut de fer el líder laborista, Ed Miliband.
El títol oficial de la reina, encara que els escocesos la conservessin com a cap d'Estat, deixaria de ser "Isabel II, monarca per gràcia de Déu del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord i altres territoris d'ultramar, cap de la Commonwealth i defensora de la fe", i seria degradada a simplement reina del Regne Unit d'Anglaterra, el País de Gal·les i Irlanda del Nord. Seria tot un cop moral.
Però si tot això entra ja una mica en el terreny de la ciència-ficció, no diguem el que passaria a partir de la data màgica del 24 de març del 2016, quan Escòcia fos oficialment independent. Es convertiria en un paradís de prosperitat, progrés i socialdemocràcia a l'estil escandinau, amb escoles bressol gratuïtes perquè les mares treballin i un gran Estat de benestar com assegura Salmond, o hauria d'acotar el cap davant uns mercats financers que la castigarien amb una prima de risc monumental, com suggereixen els unionistes? El principal obstacle a la utopia és una diferència entre pobres i rics molt superior a la dels països nòrdics, que només es reduiria marginalment amb una penalització fiscal a les grans fortunes.
En part tot dependria de quant petroli queda al mar del Nord, i si són correctes les estimacions que es tracta d'uns 24.000 milions de barrils que durarien fins a l'any 2040. També de com seria de difícil o fàcil la seva extracció, i si el fracking -com suggereixen alguns experts- permetrà l'accés a jaciments fins ara inexplorats. És gairebé segur que Londres i Edimburg es repartirien el cru utilitzant les mateixes fronteres marítimes que s'apliquen a la pesca, i que a Escòcia li correspondria el 91%. Però també caldria dividir les despeses de desmantellar plataformes i oleoductes que han quedat obsolets, amb un cost estimat de 50.000 milions d'euros.
El somni dels nacionalistes escocesos és crear un fons d'inversió amb els ingressos del petroli com el de Noruega. Però encara que comparar-se amb aquest país és una quimera per la seva enorme riquesa energètica, nombrosos analistes consideren que, gràcies a una mà d'obra flexible, jove i ben formada, i amb indústries tan potents com la pesca, el whisky i el turisme, no hauria de tenir problemes per desenvolupar una economia tan dinàmica com les de Dinamarca o Finlàndia, o fins i tot Irlanda abans de la crisi i el col·lapse del seu sector bancari. Escòcia és un dels 35 exportadors més grans del món, i el seu PIB per càpita seria superior al de França i Itàlia.
Hi hauria una frontera amb Anglaterra, però invisible, com la que separa l'Ulster de la República d'Irlanda. Londres ha plantejat la possibilitat de l'establiment de controls fronterers, però això només ocorreria si les polítiques migratòries fossin divergents. El més probable és que s'uniformessin en els aspectes relatius a la seguretat, encara que Edimburg busca captar immigració neta (24.000 persones a l'any) perquè la seva població envelleix, i oferiria als estudiants estrangers la possibilitat de romandre al país després de llicenciar-se. L'objectiu és que no fessin falta passaports per passar d'un país a l'altre, però això dependria de la rapidesa amb què es tramités l'ingrés escocès a la Unió Europea com el seu membre número 29. Els ciutadans britànics residents a Escòcia serien considerats automàticament ciutadans escocesos.
Escòcia tindria fins a 100 ambaixades o consolats repartits pel món, en comparació amb els 270 del Regne Unit. D'altra banda, encara que ara ja té les seves pròpies seleccions de futbol i rugbi, deixaria de competir com part de la Gran Bretanya en els Jocs Olímpics, i estrelles com el tennista Andy Murray haurien de decidir si abstenir-se de participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016, fer-ho amb Anglaterra o sota la bandera olímpica.
I si el nou govern vol ser realment radical, ja hi ha plans de contingència per canviar la senyalització de les carreteres i conduir per la dreta, com al continent europeu. Però tot això són castells en l'aire.... Perquè tot això es produeixi, primer hauria de guanyar el sí...
16-IX-14, R. Ramos, lavanguardia