saqueig, mort i humiliació per als musulmans ahmadis
Un nadó, una nena i una dona es van convertir diumenge passat en les últimes víctimes del fanatisme religiós al Pakistan. Pertanyien a la secta més perseguida del Pakistan: els ahmadites. Van morir asfixiades després que una turba de centenars d'homes, guiats pel fill d'un imam, calés foc al petit barri ahmadita a Gujranwala, per una presumpta blasfèmia. Com és habitual en aquests casos, el pillatge va precedir la destrucció. No en va els ahmadites són una comunitat relativament pròspera, a la somnolenta república islàmica del Pakistan. I com de costum, els crims fonamentalistes quedaran impunes.
La majoria d'ahmadites va optar pel Pakistan -abans que per l'Índia- el 1947, i la ciutat de Rabwah va substituir Qadian com a centre neuràlgic de la comunitat. En poques dècades el seu nou país els va desposseir de drets, llançant molts a l'emigració, encara que un de cada tres ahmadites hi continuï vivint, com a ciutadans de segona.
Fa quaranta anys, el pare de Benazir Bhutto, per acontentar els mul·làs sunnites més conservadors, va negar als ahmadites la condició de musulmans (a diferència del que passa a l'Índia o Bangla Desh). Deu anys més tard, el dictador Zia ul-Haq va augmentar les restriccions fins a nivells paranoics. Des d'aleshores els ahmadites no poden saludar amb un Salam aleikum -sota pena de tres anys de presó- ni fer res "que porti a pensar que són musulmans". El terme mesquita ja no pot aplicar-se als llocs de culte dels ahmadites, que tampoc no poden resar ja amb la resta de musulmans, ni citar versicles alcorànics, ni posseir un Alcorà, ni cridar a l'oració, ni peregrinar a la Meca. Davant el cúmul de coaccions, el cap espiritual dels ahmadites, el "successor del messies", es va traslladar a Londres, on segueix. Des d'aleshores, les crítiques als ahmadites com a "titelles d'Occident" han crescut entre els islamistes.
La seva humiliació es perfecciona cada any. Els pakistanesos musulmans que volen un passaport han d'afirmar per escrit que els ahmadites no són musulmans. Aquesta comunitat té moltes dificultats per figurar al cens i solen boicotejar les eleccions. Malgrat tot, encara hi ha religiosos i exjutges que es reuneixen amb regularitat, protegits per centenars d'estudiants alcorànics, en llocs de forta població ahmadita, per demanar "que se'ls estrenyi més la soga". Que se'ls negui el dret d'impremta i l'accés a llocs de treball públics. Recentment, més de cent advocats de Lahore van aconseguir el boicot de certa beguda refrescant als jutjats, pel fet de ser propietat d'ahmadites.
Els que han pogut emigrar al Regne Unit o a Austràlia -com també és el cas dels xiïtes hazares- ho han fet. Fins i tot a la Xina hi ha desenes de refugiats ahmadites.
El punt d'inflexió va ser en el 2010, quan dos atemptats gairebé simultanis contra dues mesquites ahmadites a Lahore van provocar 94 morts i més de cent ferits. Des d'aleshores, acostar-se als ahmadites és com intentar accedir a un búnquer. El setge i la vulnerabilitat legal -la llei antiblasfèmia està pensada per tenallar les minories- els impedeix obrir la boca. Identificar-se o protestar els pot sortir molt car. La protecció policial és permanent, de vegades amb agents cristians, més inclinats a solidaritzar-s'hi. Però no aconsegueix emmascarar la rancúnia oficial: els versicles de l'Alcorà esgrafiats a la façana del seu temple estan barroerament tapats amb plàstics. Fa trenta anys que el muetzí està mut. De la mateixa manera, l'únic premi Nobel pakistanès, el físic Abdus Salam, ahmadita que va voler ser enterrat al seu país, ha estat víctima d'una humiliació pòstuma. A la seva làpida, que el reconeix com a primer Nobel musulmà, una escarpa ha esborrat l'epítet musulmà per ordre judicial.
Els ahmadites representen la branca més jove de l'islam, ja que la seva doctrina va ser establerta fa cent vint-i-cinc anys a Qadian, a l'Índia Britànica. L'islam majoritari considera herètica la secta ahmadia per dos principis: perquè defensa que l'últim profeta de l'islam no va ser Mahoma, sinó el seu fundador, Mirza Ghulam Ahmad, i perquè considera que Jesús -també profeta per als musulmans- no va morir a la creu a Jerusalem sinó de mort natural, als 120 anys, al Caixmir, on estaria enterrat. Els pakistanesos, a més, els odien perquè són pròspers. Com els bohra, els khoges o els ismaïlites, els ahmadites són relativament pròspers i són presents a gairebé a tot el món. N'hi ha a Barcelona, Madrid i València, encara que el seu epicentre és al poble cordovès de Pedro Abad, on el 1982 van aixecar la primera mesquita que va ser construïa a Espanya des dels temps de Boabdil.
1-VIII-14, J.J. Baños, lavanguardia
Ahmadia:
Fundada a l'Índia el 1889 per Hazrat Ahmad
15.000 mesquites repartides per gairebé tot el món,
a més de 500 escoles
Total fidels 12-14 milions
ÀSIA
Pakistan 4 milions
Índia 1 milió
Indonèsia 0,4 milions
Bangla Desh 0,1 milions
ÀFRICA (focus d'activitat missionera)
Nigèria 2 milions
Tanzània 2 milions
Ghana 0,7 milions
Sierra Leone 0,5 milions
Curiositat
Sostenen que Jesús va morir als 120 anys al Caixmir, on està enterrat