"El futbol, quina gran estafa", Gregorio Morán
Unes dècades abans no hi havia un intel·lectual a Europa que no considerés el futbol, i l'esport de competició en general, com una de les manifestacions totalitàries per excel·lència. D'això en van escriure Walter Benjamin, Adorno, fins al meu admirat Günter Anders, primer marit d'Hannah Arendt, que per les seves posicions radicals mai no va ser considerat cap altra cosa que això, el primer marit d'una llegenda intel·lectual amb què, per cert, podria competir en tot, fins i tot en dignitat intel·lectual. Què dir del magnífic article de Jankelevich sobre nacionalisme i esport? "L'esport exerceix una funció d'estabilització del sistema dominant a través de la identificació amb els campions". Això està escrit en un dels dos llibres sobre la relació entre política i esport publicats a Espanya, tots dos en editorials marginals, Pepitas de Calabaza, de Logronyo (El libro negro del deporte), i el recent de Virus, a Barcelona: La barbarie deportiva.
Però és com la fe cega: el costat inquietant de la bèstia. El de la senyora d'exquisida educació que crida: "Trenca-li la cama", o el cavaller impecable que exclama: "Mata'l, cony, mata'l". Com que el partit dura 90 minuts és com una visita al psiquiatre amb la garantia de pagar poc i que ningú no et cridi l'atenció per un moment de bogeria. Descarrega la violència, asseguren, de l'animal agressiu que portem dins. Però és pura estafa per a gent complaent amb si mateixa. El poder es diverteix a les llotges d'honor dels grans estadis; fa negocis, que d'això es tracta.
I el que realment commociona és que reporters i reporterets facin exquisitats de gastrònoms d'ocasió per puntualitzar el partit i el rendiment de tal atzembla o tal altre, a 50 o 70 milions el contracte, amb els que solen ser benèvols. Qui no pot tenir una mala tarda? Els paguen per greixar el mecanisme, però estan molt contents perquè, com deia un partidari de la lluita armada a l'Argentina, "si allà hi ha el poble, allà hem d'estar nosaltres", teoria genial per desarmar qualsevol element de racionalitat i convertir-nos a tots en feixistes d'ocasió.
El futbol, aquesta gran estafa organitzada per uns individus que causarien rubor a qualsevol periodista digne, l'esport que concentra des de ja fa molts anys individus com Gil y Gil, o l'expresident del Betis, per no parlar dels britànics dirigits per magnats russos de l'espècie mort sobtada. El Barça ha contractat un individu uruguaià que juga molt bé però que té certa volença a mossegar l'espatlla l'adversari. A aquest vampiret de còmic, però de guanys incommensurables, se li disculparà la inclinació, més aviat delirant -carn de psiquiatre, res de psicoanalista argentí- i els seguidors incondicionals entendran que aquests pretesos genis de baixos instints no poden ocultar el seu talent esportiu. Esportiu?
No ens enganyem. La religió esportiva és més menyspreable socialment que creure en Lourdes o en Fàtima, perquè allò oculta una presumpta transcendència que va més enllà de l'immediat, però això és una estafa emmascarada en l'estupidesa humana d'una generació que ha perdut el sentit de la dignitat. Uns xoriços que es forren gràcies que el negoci del futbol atorga tants beneficis als seus promotors que la gent comuna creu que és veritat, com quan abans als pobles hi havia combats de lluita lliure que enlluernaven els ignorants. Crec que les escoles de futbol per a nens, a Barcelona, estan sent un autèntic èxit. Inquietant panorama. S'haurien d'animar alguns audaços a omplir els camps de futbol amb el lema: "Poc pa i molt de circ".
19-VII-14, Gregorio Morán, lavanguardia