"Entre l’agonia i l’espectacle", Gregorio Morán
Potser hem perdut la sensibilitat, i com que la veritat és que hem perdut tantes coses, gairebé no es nota. Algú podia imaginar una escena tan patètica com la competició entre tres presumptes polítics per aconseguir la secretaria general del PSOE? Un respon al nom de Pedro Sánchez, conegut a casa seva a l'hora de dinar, de qui asseguren que fins i tot és diputat. L'altre és un bon nano del marge esquerre de la ria del Nervión, Eduardo Madina, a qui un mal dia ETA li va volar una cama; em produeix pena i commiseració, però no me'l imagino ni tan sols de sotssecretari d'Assumptes Socials. N'hi ha un tercer, un mindundi dels que s'apunten a tot, Pérez Tapias, com els que rasquen els pots per si els surt un premi.
Que bèstia, oi? Aquest va ser el partit que va tancar la transició i que va aconseguir una cosa inèdita en la història d'Espanya, una majoria absolutíssima l'octubre del 1982, que li consentia tot, fins i tot no fer res tret de garantir-se un futur sense problemes. La història serà implacable amb aquesta fauna insaciable que no només no va canviar res sinó que va consolidar tot allò que crèiem que s'havia acabat amb la dictadura. No queda ni un d'aquells dirigents superbs sortits del no-res o del bressol amb zing-zing, però que avui estan col·locats en consells d'administració, assessories, amb beneficis sumptuosos i a qui importa un rave què va passar i la merda que van deixar. Ara ens assabentem que hi ha 10.000 aforats a Espanya. Des d'aleshores? I un diputadet català té el valor de dir que el gest honrós de Rafael Ribó de renunciar al seu aforament li sembla "populisme", i que, a més, ser aforat té inconvenients. Tenim la classe política més corrupta i desvergonyida de l'Europa occidental, inclosa Itàlia, sens dubte. Aquí de Berlusconi n'hi ha fins i tot a Castelló o Torredembarra.
Se'ns n'ha anat Rubalcaba, aquell invent decidit pels capitans del Titanic. Ja que ens enfonsem, qui millor que un dels veterans? Entre el que ell sap de nosaltres i el que nosaltres sabem d'ell, ens compensem. El PSOE des del 1974 va ser un partit que es van inventar els socialdemòcrates alemanys perquè no hi havia on escollir. Un llibre recent i que ha passat en silenci, escrit per un noi d'aquests de beques i llicenciatures, Antonio Muñoz Sánchez, amb un text enlluernador en la seva involuntària crueltat, fred com un llibre de receptes: El amigo alemán. El SPD y el PSOE de la dictadura a la democracia (RBA, 2012). Aquí hi ha tot el que necessitaven saber i no sabien a qui preguntar.
És una afirmació temerària però inevitable. En aquest moment té més interès Mariano Rajoy a mantenir el PSOE viu i amb un cert pes en la vida del país, que Felipe González mateix, de tornada de tot el que no sigui la figuració i el numerari. Què faria aquest PP exultant entre la merda i el desvergonyiment si no tingués el seu paral·lel en el PSOE?
El PSOE va néixer a Suresnes el 1974 i va ser com un setmesó al qual calia ajudar a convertir-se en adolescent, perquè la dreta espanyola, d'una ambició suïcida, va liquidar Adolfo Suárez i es van quedar sols. Exactament igual que s'ha quedat ara Mariano Rajoy, perquè no queda res, perquè ho ha comprat tot, i el que no, s'ha postulat perquè el llogui. Però no es pot quedar sense el PSOE, seria tant com tancar un cicle i obrir-ne un altre d'inquietant. Si no hi ha esquerra oficial se la inventen; aquest és ni més ni menys l'objectiu d'aquesta pagerola desfilada de models de tres candidats sense cap altra oportunitat que l'absència, el buit i, sobre tot, la inanitat. Després de Zapatero cal ser molt idiota per apostar per una altra improvisació.
El PSOE té la seva petita història de 40 anys, que va de Suresnes a Gas Natural, on aquell líder que enlluernava les senyores de bata embuatada i els intel·lectuals de bodeguilla va abeurar per última vegada. Per cert, Gas Natural està sent investigada a Itàlia per les connexions amb la màfia. Però a Itàlia, no cal amoïnar-se, aquí tots són impecables polítics aforats! I de 40 anys n'ha quedat això, restes d'un empori que va manegar les arques de l'Estat i que li va deixar al Partit Popular un terreny ampli per fer el mateix. Potser es podria arribar a la conclusió que la competició més encesa entre PP i PSOE rau a veure qui escurava amb menys efectes secundaris les arques de l'Estat: tu València, jo Andalusia, tu Castella-la Manxa, jo Astúries... Evitar si és possible les comunitats històriques, Euskadi i Catalunya, perquè els partits nacionalistes tenen els seus drets històrics de fons i repartiments.
Com hi hem arribat? Entrar en la manera i la forma i les justificacions ens portaria molt lluny i ocuparia massa espai. Resumint: senzillament perquè els partits, que sempre són un teixit d'interessos, en aquest cas es van excedir en el seu excés de zel. Van robar més del compte i després, com que els comptes no sortien, van reivindicar la mà negra de l'enemic i les bombolles immobiliàries de les quals ells van ser els més beneficiats. Aquest país, Espanya, sense límits ni vanitats locals, és un abocador. A tots aquests cavallers que tot just acaben de descobrir Cánovas i Sagasta -ai, recordo un vell subscriptor de La Vanguardia que cada vegada que jo em burlava de la pretesa cultura de Sagasta sortia en defensa seva, l'enyoro-. Res a veure amb el que hi ha. Un líder no llegeix, no només perquè no té temps sinó perquè no ho necessita; és perjudicial per al seu electorat.
Tret de Sicília, aquell mirall de la nostra quotidianitat, no és normal que els jutges destitueixin un ajuntament per corrupció generalitzada, com ha passat recentment a Santiago de Compostel·la o a Torredembarra, amb la nota de color que Convergència ha sortit en defensa dels inculpats, que ja és tenir les coses clares. Són incòlumes, indestructibles i sobretot amb unes penques forjades en ciment armat, com aquests lletrats d'alta volada, que no esmento per autocensura, que asseguren que la justícia és igual per a tothom. El que no precisen és a partir de quina provisió de fons la justícia s'iguala.
En resum, no se sap ben bé qui té més pressa perquè el PSOE arregli les seves misèries internes, si el partit mateix o el PP. Trobar-se en la situació de viure com es moren els partits i anar-te'n en orris perquè no tens adversari que et permeti delectar-te és un drama electoral. Per a Rajoy, el més temerari seria haver d'enfrontar-se amb aquests nois de Podem, que no saben el que costa fer una oposició a registrador de la propietat, i que fins i tot no deuen creure en la propietat! És veritat que mai no el podrien guanyar, però el posarien en un compromís, perquè a partir d'aquell moment tot el poder estaria qüestionat i el que caracteritza els quaranta anys de democràcia, corrupta fins a la podridura, és que ningú no ha posat en dubte que la casta es renova, però té una continuïtat que li permet ser la més consolidada d'aquesta part d'Europa. Aforats tots.
No són conscients que si algú fes fotocòpies de les factures que rep de gas, aigua i electricitat, n'hi hauria prou perquè els explotés a la cara un sistema molt rendible però basat en la submissió i l'extorsió. Com l'expresident González, que s'avorreix en els consells d'administració i ha decidit vendre les seves accions. Com és possible que hàgim arribat a això i a més ho expliqui com si fos un gest altruista? El trànsit dels líders del PSOE i del PP als consells d'administració de les mateixes empreses que ells van controlar quan governaven és un exercici d'impudícia que va néixer dels dos ideòlegs més notables que va tenir l'Espanya contemporània: el socialista Solchaga i el popular Zaplana.
Ens governen entre Madrid i Barcelona els governs més reaccionaris i corruptes des dels temps del còlera. El temps dirà si confirmem o no la brutal frase de l'economista franco-nord-americana Susan George: "Els espanyols són rates de laboratori: a veure quant de càstig toleren sense rebel·lar-se".
5-VII-14, Gregorio Morán, lavanguardia