"Fàstic i pilotes al Brasil", Albert Sánchez Piñol

Jo sóc dels que van perdre la fe en el futbol per culpa del partit que va inaugurar el Mundial del Brasil. Com vostès saben els brasilers jugaven amb Croàcia, un equip comparsa que, contra allò previsible, va plantar cara fins que l'àrbitre va xiular un penal inexistent. Més que això: una pena màxima descaradament falsa, radicalment injusta. L'endemà una majoria aclaparadora de tertulians certificava l'error arbitral. Però va ser un error? Aquesta no és la qüestió. Si us plau, facin-se una pregunta: de debò creuen que la pífia de l'àrbitre només va ser causada per la pressió ambiental? I si encara dubten poden fer-se aquesta altra pregunta: vostès creuen que en el partit que enceta un Mundial, i al Brasil, l'àrbitre hauria xiulat mai un penal idèntic, però a l'àrea contrària?

Per entendre els orígens d'aquesta malaltia social anomenada futbol hauríem de consultar el doctor Marx. (Karl Marx és un metge que gairebé sempre encerta el diagnòstic tot i que gairebé sempre s'equivoca en el pronòstic.) A principis del segle XX la societat industrial necessitava crear noves maneres d'oci per apaivagar la classe obrera. L'esport de masses, a més, permetia que la població s'identifiqués simbòlicament amb l'Estat nació mitjançant els himnes, les banderes i tota l'habitual parafernàlia de cohesió de grup. Poca gent sap que el baró Pierre de Coubertin, fundador de les Olimpíades modernes, no volia incloure esports d'equip per por que concitessin rivalitats nacionals. Els recomano que llegeixin un marxista dels més lúcids, Hobsbawm. Però en realitat n'hi ha prou amb el resum que en va fer l'ínclit don Santiago Bernabeu: "Con el fútbol los españoles hacen más llevaderos sus problemas cotidianos. Nosotros lo que queremos es tener contenta a la gente". I concloïa: "Estamos prestando un servicio a la nación". El futbol com a servei públic. O com a opi del poble.

Sí, ja ho sé, és molt difícil dir res de nou sobre aquest tema. Jo no insistiré en el fet que la política hagi parasitat el futbol fins al moll de l'os. No. El futbol no té la culpa que dictadures i democràcies facin servir la piloteta, malèvolament, per aplacar i distreure el furor social. No, això seria com acusar l'ebenista que va fer el llit de l'adulteri que s'hi comet.

Tampoc acusarem el futbol de les disbauxes econòmiques que sobrevolen el seu entorn. Ara bé, em permetran una observació: jo mai vaig entendre ben bé a què es referia el franquisme amb l'expressió "confabulación judeo-masónica-internacional" i ara per fi ho entès: devia ser alguna cosa molt semblant a la cúpula de la FIFA. Encara que els costi de creure, la FIFA, que té una reserva de mil milions de dòlars, continua mantenint un estatus legal de... oenagé! Sí, com ho llegeixen. Estem parlant d'un grapat d'individus que, a canvi de diners, poden decidir que el proper Mundial se celebrarà a Qatar. A Qatar, en efecte; un desert on s'haurà de practicar el futbol a 50 graus a l'ombra.

Els recomano un vídeo de l'humorista John Oliver. (N'hi ha prou que vagin a YouTube i posin "John Oliver + FIFA", hi ha versió subtitulada.) Oliver explica com els brasilers no veuran ni un cèntim del fastuós Mundial. Segons Oliver, "els diners són el pèl púbic, i la FIFA la maquineta de depilar: quan hagi passat s'haurà endut diners fins i tot de llocs on no sabies que n'hi havia".

I ja que exonerem el futbol de tot, fins i tot podem perdonar-li que s'hagi convertit en una autèntica escola d'antivalors socials: la primera lliçó que els clubs inculquen als noiets aplegapilotes és a trigar una infinitat a tornar la pilota a l'equip visitant quan l'equip local està guanyant. Bravo.

29-VI-14, Albert Sánchez Piñol, lavanguardia