Espanya cañí -148: "Les meves obres valen el que es paga per elles" (Santiago Calatrava-te-la-clava)
En més d'una ocasió ens hem ocupat aquí de les "arquitectures inflables", apel·latiu que hem emprat per designar aquells edificis que ignoren les necessitats reals del lloc on s'aixequen i el teixit urbà que els envolta.
Tal com assenyala l'historiador d'arquitectura William J. R. Curtis, la majoria d'aquestes construccions busquen un protagonisme purament formalista i retòric i obliden la norma implícita en tota bona obra arquitectònica que consisteix a relacionar-se de forma coherent i conseqüent amb el seu entorn.
Un agreujant d'aquesta tipologia d'edificis, abundants en la nostra geografia, és el malbaratament de diners públics que moltes vegades porta associat. Perquè si hi ha alguna cosa més greu que aixecar grans catedrals postmodernes dedicades al no-res és que aquestes es financin amb els diners dels contribuents. Però encara es pot produir un altre agreujant, un "més difícil encara" del qual també en tenim uns quants casos al nostre país. I és que, a més de ser "inflable" i d'estar finançada amb grans sumes de diners públics, aquesta arquitectura pot, a sobre, ser un autèntic fiasco.
El cas més recent i sonat ha estat el del Palau de les Arts de València, obra de l'arquitecte Santiago Calatrava. La deformació i el posterior despreniment d'algunes parts del trencadís que cobreix els vuit mil metres quadrats de la seva coberta se sumen a la llarga llista d'errors, pegats i increments de pressupost d'un projecte que ha quintuplicat el seu cost original.
La del Palau de les Arts, d'altra banda, no és l'única polèmica en què està ficada l'obra de Calatrava, que té un historial ple de problemes pressupostaris, retards en la finalització de projectes i errors de tipus constructiu. Per descomptat, qualsevol professional de l'arquitectura sap que les sorpreses són freqüents en una professió que té una de les seves dificultats en l'aplicació de l'exacte càlcul físic i matemàtic sobre la matèria, moltes vegades tossuda i imprevisible.
Les contingències a què està sotmesa qualsevol obra arquitectònica són múltiples i la necessitat de corregir sobre la marxa és una cosa pràcticament inevitable. Però una cosa és corregir petits desajustos i una altra de molt diferent multiplicar els costos per cinc i, tot i així, lliurar un edifici sens dubte defectuós.
Darrere d'una bona arquitectura hi ha una cosa que resulta encara més essencial: la bona praxi arquitectònica. En aquest sentit, un bon projecte no és aquell que pretén fer possible el que aparentment és impossible sinó aquell que, sempre des de la responsabilitat, es basa, s'articula i, finalment, funciona dins de la realitat en termes econòmics, socials i, evidentment, constructius.
20-I-14, www.fad.cat, lavanguardia
Un reixat metàl·lic envolta el Palau de les Arts Reina Sofia, emblema de l'arquitectura calatravesca a València, pressupostat en 84 milions d'euros, però que n'ha costat ja uns 500, més quatre anuals de manteniment. Dijous va bufar a València el vent a 100 km/h i va caure parts del revestiment de trencadís de les closques d'acer que perfilen aquest edifici. I la Generalitat, per evitar altres danys, va decidir acordonar-lo, tancar-lo al públic i, de passada, suspendre el seu programa fins al gener. Precisament al gener es complirà un any del bombament del trencadís, que la Generalitat va qualificar durant mesos d'"efecte òptic".
Res de nou sota el sol: el Palau, que Santiago Calatrava té per una obra major, encadena desgràcies des de la seva obertura.
Aquesta obra és fruit del canvi de Govern que el 1995 va donar la Generalitat valenciana als populars. El PP va heretar dels socialistes el projecte d'una Ciutat de les Ciències que, degudament modificat, va acabar sent la seva Ciutat de les Arts i les Ciències. El projecte socialista presentava només tres peces: una gegantina torre de comunicacions de gairebé 400 metres, un Cinema Hemisfèric Planetari i un Museu de la Ciència. El 1995, any en què Zaplana va ocupar la presidència de la Generalitat, s'havien enterrat ja 3.000 milions de pessetes als fonaments d'aquesta torre. Però el PP la va desestimar. Calatrava no va desesperar, va veure l'ocasió per pujar l'aposta i va convèncer els populars que havien d'aixecar un palau d'òpera sobre els fonaments de la torre nonada. Així es va edificar l'òpera amb millors fonaments del globus. I amb problemes de la mateixa mida.
El Palau es va inaugurar l'octubre del 2005 "per necessitats de programació", malgrat no estar acabat. Després va continuar un altre any en obres. Va allotjar la seva primera òpera, Fidelio, el 2006. Aquell any, es va encallar la plataforma mòbil de l'escenari (d'uns 80 metres quadrats) durant els assajos de Don Giovanni, cosa que va obligar a canviar escenografies i programacions.
En la segona temporada operística no va quedar cap altre remei que anul·lar més de 200 de les 1.700 localitats de la sala principal: havien estat projectades sense angle de visió sobre l'escena. I el 2007, unes pluges que no van fer gaire mal a València van tenir unes conseqüències tremendes per al Palau: auditoris negats, destrucció de maquinària i sistemes electrònics, vestuari, etcètera. A la sala Martín i Soler, on les aigües van arribar a la tercera fila, no hi va haver tals pèrdues: encara no estava oberta ni equipada amb maquinària. Beneït retard.
I així fins aquest 2013, en el qual, a l'estiu, es va descobrir corc al Palau; i a la tardor es va pactar un ERO que el tancarà quatre mesos a l'any.
Totes aquestes desgràcies sembla que empetiteixen al costat de les que afecten les closques que emboliquen el Palau, exemple destacat del caprici formal calatravesc. Per fer-los realitat va caldre encarregar-los a un taller de Sevilla, trossejar-los, carregar-los en transports especials i unir-los amb enormes grues, abans de revestir-los amb trencadís. Però per unir metall i ceràmica en un clima calorós va caldre investigar (tres mesos) fins a trobar l'amalgama que semblava adequada. I que, passats vuit anys, no ho és.
Per què els passen tantes desgràcies, a obres com aquesta de Calatrava? Per dos motius: perquè les dissenya guiat per un deliri estètic, sense reparar en despeses ni garantir la presumpta excel·lència constructiva per la qual a València ha cobrat 94 milions d'euros en honoraris. I perquè les autoritats valencianes es devien creure el que un dia va dir Calatrava a La Vanguardia -"les meves obres valen el que es paga per elles"- i li van dir que sí a tot.
28-XII-14, Ll. Moix, lavanguardia