Espanya cañí -143: un país on la justícia és implacable... amb les víctimes
L'últim mort bancari del 2013 va sucumbir un dia tan significatiu com la Nit de Nadal. Era valencià. Si hagués estat català, probablement s'hauria esperat unes hores per complir amb el ritual del dia de Nadal. Es deia Julio Miralles Tatay, 39 anys, policia municipal. Es va matar cap a les cinc de la tarda en una cel·la de la presó d'Albocàsser, Castelló, per un procediment que no deu tenir precedents: es va penjar amb els fils del pal de fregar i un fil per a la higiene dental. L'escena devia ser brutal perquè l'home feia gairebé dos metres i pesava cent quilos. Amb tota seguretat desconeixia que Hitler va imposar, després de l'atemptat que va rebre al juliol del 44, que no es pengés els condemnats a mort amb l'habitual soga d'espart greixada, sinó amb cordes de piano, infal·libles en el dolor i l'eficàcia. 
Hauríem d'anar fent una relació dels morts bancaris dels últims anys. Aprendríem molt sobre l'escàs valor de les estadístiques i la importància dels ciutadans que un dia es van creure lliures i van descobrir que eren esclaus. La història de Julio Miralles és tan senzilla que recorda un culebrot. La seva mare rep una herència al voltant dels 180.000 euros -la maleïda herència que els complicaria la vida, segons el pare del suïcida- i com que són família del director de Bancaja a Paterna, el molt respectable representant bancari Germán Sánchez, un geni de la finança local, era fàcil consultar-l'hi. Que potser no és família tot i ser cosí llunyà?
Els primos en castellà són polisèmics, que diem els pedants. El mot primo tant serveix per designar un familiar com un idiota o el que pagarà els plats trencats. La família és una institució més perillosa que la banca. Conec una senyora a qui li van molt bé els negocis perquè es va atenir al consell del seu pare: "Paquita, recorda-ho sempre. Per als contractes, n'hi ha prou amb una firma; tret de si és de la família, que n'has d'exigir dues".
Apareixien les preferents i el primo Germán Sánchez els va garantir els primers lots. Aquest 7%, que tenint en compte l'opinió dels banquers que s'havien fet d'or amb el negoci, demostrava la cobdícia dels inversors. ¡7% vitalici! O com a mínim durant cinc anys i després una mica menys però que venia a ser igual. Pobra gent, estafats per una catèrvola de personatges sortits d'una novel·la de Rafa Chirbes. Si a més Germán Sánchez era de la família!
Cada vegada que sento la paraula família com a elogi transcendental m'enrecordo de la màfia i de l'honorable cardenal Rouco Varela, per raons diferents però defensors de la família com a cèl·lula fonamental de la societat. En un cas, una garantia en el negoci i l'extorsió, en l'altre una pruïja ideològica basada en una impostura: una institució de castrati per convicció es proposa orientar i fins i tot decidir com han de ser les famílies. Ho entendria en el cas d'un pastor protestant, casat i pare de família.
És una pena que ningú no hagi buscat aquest Germán Sánchez el primo, amb la seva segona residència a la pedania de Pinedo, allà on un mal dia va anar el parent llunyà cridat a morir en una cel·la de la presó Albocàsser per un 7% que va resultar una estafa. Anem a pams. Si la inversió estava garantida per un cosí llest, per què no posar a les seves mans la resta de la inversió? Com a la ruleta, "al 7 tot". Total 371.000 euros, aplegant els diners del pare, de la mare i de l'àvia. Havien tingut una drogueria i havien guardat els estalvis; ara arribava el moment de posar-los, ben assessorats, "al 7 i no va més". "Rien ne va plus". Pobra gent. Volien ser rendistes en una societat de mafiosos.
Eren uns aprenents en el gremi que no van detectar que el cosí Germán s'havia prejubilat el 2011, amb 53 anys, a l'últim vagó de l'últim tren que anava cap a la fugida financera. Tot el que vindria després preludiava l'infern. És el moment en què Miguel Blesa rebutja col·locar uns quants milers d'euros en preferents de la seva pròpia Caja Madrid. Prefereix el BBVA i Telefónica, amb menys rèdits però més segurs. Les preferents per als petits inversors, que no en tenen ni puta ideia i que estan obsessionats pel que els banquers en diuen "la cobdícia del 7%", una cosa impossible en banca, segons reconeixen avui els mateixos que les van promoure ahir.
N'hi hauria prou amb mirar Pere Antoni de Dòria -nom que respecto perquè tinc un amic molt sensible al fet que castellanitzo els cognoms-, tot i que sempre va ser conegut com Pedro Antonio Doria i que sense la denominació d'origen no hauria arribat mai a director general de Caixa Laietana. En el moment precís va interrompre el seu 7% i va treure de l'operació la seva dona, tres dels seus fills i fins i tot una jove... Ara l'acusen d'informació privilegiada. Va salvar el seu patrimoni i va liquidar el d'altres. Hi ha d'haver una diferència neta, rotunda, entre una mala inversió financera i una estafa manifesta. Si no és així només serveix el sentiment mafiós: "O em torna els diners, senyor Dr. de Sucursal, o li trenco les cames". Sé de gent que ho va fer, i li va sortir bé, però són casos extrems. Un discret exadroguer de València i el seu fill, de la "fusta local", 39 anys, casat i amb un fill a punt de fer-ne sis, no formen part d'aquest gremi agrest i decidit. Però quan Julio Miralles Tatay va començar a llegir que hi havia un "producte" anomenat "preferents" i va descobrir que el perfil era el seu i ja no va poder accedir al cosí Germán. O era de viatge o feia ruta amb bicicleta o es banyava a la piscina. Oh, els bancaris d'antany, tan servicials i ara tan esquius! La cobdícia del 7% és de pobres amb pretensions.
Aquell tros d'home de dos metres i molts quilos començava a tornar-se boig. Els somnis paterns s'havien diluït i el 7% s'havia transformat en no-res. Un zero com una casa de pagès. En unes informacions que considero confuses, sembla que li van retirar la pistola d'agent municipal. Estava obsessionat per l'estafa de les preferents! Per la ruïna dels seus pares i de passada la seva. Adéu-siau estalvis, fum i res més. Va anar a veure el cosí Germán a la segona residència a l'horta joiosa de Pinedo i allò devia començar malament i va acabar pitjor. Li va clavar, asseguren, quatre punyalades. Les hi devia clavar al cul i en altres parts toves perquè l'únic que sabem és que el llarg Miralles va entrar a la presó i el cosí va seguir la seva vida normal. De quatre punyalades perverses no sobreviu ningú i encara menys si te les clava un paio que fa dos metres i té un cos de cent quilos. No és poca cosa haver estat director de la sucursal de Bancaja a Paterna i prejubilar-se amb prestigi de talent consolidat! Cal conèixer el Llevant; un altre món.
A Julio Miralles, com és lògic, el van detenir, va entrar a la presó d'Albocàsser, que seria el seu cadafal. Feia sis mesos que era a la presó quan els seus pares el van visitar per última vegada la vigília de Nadal. Un vis-a-vis familiar, a la una del migdia. Era dimarts i ell pensava poder aconseguir una sortida dijous, vigília dels Innocents, dia que el seu fill faria sis anys. Desconec com va ser la gestió, ni si ho va intentar. Es va suïcidar hores més tard.
Quan els advocats de Julio Miralles es van personar a casa del seu pare per comunicar-li que s'havia suïcidat, el vell aspirant a rendista va despenjar el telèfon i va trucar al cosí Germán. Que li digués "fill de puta", rai!, ja m'ho imagino, però allà davant hi havia els seus advocats i la seva dona per testificar. Però la vida és així, el cosí Germán va considerar que es tractava d'amenaces, va avisar el jutge i la policia, i imagineu-vos quin miracle d'eficàcia judicial!, en unes quantes hores van passar a detenir el vell arruïnat, per haver dit coses molt gruixudes al cosí, un probe bancari prejubilat. El van deixar anar al cap de sis hores, anirà a judici com a reu i se li va imposar una distància -mig quilòmetre?- entre l'estafador de les preferents i ell, perquè quedés clar que la justícia és imparcial. El passat és passat i el món continua, que diria Miguel Blesa amb una autoritat indiscutible.
4-I-14, Gregorio Morán, lavanguardia