la sexofòbia, cristiana, europea l’esquerdà el shunga japonès
Una de les imatges més descaradament eròtiques que poden contemplar-se en un llibre d’història de l’art data del 1814 i té com a protagonistes dos animats pops fent l’amor a una recol·lectora d’orelles de mar: les boques i els tentacles enredats al cos nu de la dona reclinada sobre les roques, ulls tancats i actitud complaguda, la petite mort dibuixada al seu rostre extasiat. Es titula Bussejadora i pop (també anomenada, amb una mica de maldat, El somni de la dona del pescador) i el seu autor és Katsushika Hokusai, un dels artistes japonesos més grans, autor així mateix d’aquella altra estampa, visionària i estremidora, La gran onada de Kanagawa, que sorprendria el món. També Bussejadora i pop arribaria a convertir-se en una mena de best-seller del shunga, l’estampa eròtica japonesa que va fer furor a Occident a la segona meitat del segle XIX i començaments del XX, i nombrosos artistes, captivats per les habilitats sexuals d’aquest desinhibit pop que semblava nascut per donar plaer, van córrer a fer-ne les seves pròpies versions. És el cas d’Auguste Rodin i Félicien Rops (van dibuixar escenes de sexe desenfrenat entre un octòpode i una dona), de François-Rupert Carabin (va esculpir la figura d’una sirena cavalcant sobre l’animal de vuit potes), de Salvador Dalí (Sant Jordi lluitant contra un pop libidinós) o Picasso (va mantenir l’esperit del joc però va canviar el protagonista per una mena de calamar). Fins i tot en una òpera, Iris (1898), de Pietro Mascagni, es va incloure l’ària del pop.
L’impacte d’aquesta obra mestra de Hokusai, que formava part del tercer volum del llibre Kinoe no komatsu, només és un exemple de l’enorme influència que va tenir l’arribada de les estampes eròtiques japoneses en els artistes occidentals. Un fascinant i desconegut fenomen cultural que per primera vegada s’estudia rigorosament en un llibre, Erotic japonisme . The influence of japanese sexual imagery on western art (Japonisme eròtic. La influència de l’imaginari sexual japonès en l’art occidental), que s’acaba d’editar en anglès, amb 160 il·lustracions en color, pel prestigiós segell holandès Hotei Publishing. El seu autor és Ricard Bru, un dels màxims especialistes en la matèria, comissari de l’exposició Japonisme que es va presentar al CaixaForum (actualment a la seva seu madrilenya) i autor d’un dels textos del catàleg de l’exposició Shunga, sexe i plaer en l’art japonès: 1600-1900, sens dubte una de les apostes més audaces de tota la història del British Museum (la mostra no és apta per a tímids, beats i menors de 16 anys no acompanyats), a la cartellera fins al proper 5 de gener.
Erotic japonisme. The influence of japanese sexual imagery on western art, el llibre, es va començar a gestar el 2009, arran de l’exposició, al Museu Picasso, d’Imatges secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa, de la qual Ricard Bru era comissari amb Malen Gual i el suport decidit de Pepe Serra. En aquella mostra sortien per primera vegada a la llum els gravats eròtics japonesos que Picasso guardava a la seva col·lecció. Però no era l’únic. Com van arribar a les seves mans? Com es van distribuir? Quin va ser l’impacte real en l’art? Aquests són alguns dels fils que ha estirat Ricard Bru establint connexions fascinants. Potser L’origen del món de Courbet va ser influït per la visió d’estampes japoneses, on no era rara la representació dels genitals en primer pla? Bru només deixa caure la hipòtesi: “No tinc proves contundents per certificar aquesta influència, però proposo una font que sembla mes evident que la que habitualment han proposat els historiadors de l’art: les fotografies eròtiques”, i convida a desplaçar la vista més amunt.
El shunga (literalment imatges de primavera) o makura-i (imatges de coixí) va ser un estil molt popular durant centenars d’anys al Japó. En van gaudir tant la gent del poble com l’aristocràcia, encara que es va censurar en diverses ocasions al llarg de la seva història, i especialment l’any 1872, quan el país es va obrir a Occident i va viure un procés de modernització accelerat. Les estampes celebren el plaer de fer l’amor en imatges bellíssimes, en les quals l’atracció sexual i el desig es veuen com una cosa natural i no afectat. Encara avui sorprenen per l’audàcia: l’exageració en la representació dels genitals i, en alguns casos, la comicitat (la idea és que el sexe és una realitat de la qual s’ha de gaudir i una font de bon humor). Eren regalades als que s’acabaven de casar com a manual d’instrucció i s’utilitzaven com a eina d’excitació o diversió. Com escrivia recentment Katie Engelhar a The Guardian a propò
sit de l’exposició del British Museum: “El més destacable del shunga és que tots els seus protagonistes, homes i dones (no cal dir res dels pops), sembla que gaudeixen de la mateixa manera de les seves aventures sexuals”. Esclar que, matisa Bru, en el shunga hi ha totes les varietats imaginables. Hi ha escenes violentes i escenes d’abusos a nens o directament fantasmals, com les que col·leccionava Toulouse-Lautrec, on les “dones eren violades o estimulades per animals gegantins: un conill, un cavall, un ratpenat, una rata i un gripau”.
El shunga va arribar massivament a Europa a partir del moment en què el país nipó, que s’havia mantingut reclòs en si mateix durant segles, va obrir les seves portes i va reprendre el comerç amb Occident el 1854. De fet, explica Bru al llibre, el comandant Perry, cap de l’expedició que va trencar l’aïllament internacional del Japó, va rebre com a regal “capses de pintures obscenes amb homes i dones nus”. Arriben a un continent ansiós de trencar tabús i ho fan a través de les compres de diplomàtics i viatgers, però també de marxants que comencen a vendre’ls en establiments de París com La Porte Chinoise o l’Empire Chinoise. Els principals paladins d’aquest art van ser Baudelaire i Edmond de Goncourt, aquest últim autor de dues extraordinàries monografies d’Utamaro i Hokusai. “L’altre dia em vaig comprar alguns llibres d’obscenitats japoneses. M’encanten, em diverteixen i encanten els meus ulls”, escriu l’any 1863, i ho compara amb l’art grec, “avorrit en la seva perfecció, un art que mai no es va alliberar del delicte de ser acadèmic”.
Va ser Goncourt qui li va descobrir els gravats japonesos a l’escultor Auguste Rodin, a qui immediatament li va picar el virus de l’eròtica japonesa, com li va passar a Émile Zola, la casa del qual estava decorada amb imatges de “fornicacions furioses”, a parer de l’historiador James Laver. La creació, per exemple, de la seva escultura en marbre La metamor
fosi d’Ovidi va coincidir amb aquest sobtat interès pel shunga, la col·lecció del qual descansa ara al Musée Rodin. Un dia li va mostrar a un crític els seus últims dibuixos juntament amb les estampes eròtiques. “Sembla que els seus dibuixos expressen més, però, sense haver-los comparat amb aquests gravats, probablement no ho hauria entès”. “Per això els he mostrat junts”, li va respondre Rodin. “Ara sé per què els meus dibuixos tenen aquest nivell d’intensitat. Entre la natura i el paper m’he tret el talent”.
Més enllà de la seva col·lecció d’estampes de zoofília, el cert és que Toulouse-Lautrec, pintor dels bordells parisencs i els plaers dels cabarets, va ser un dels artistes amb una obra que es va veure impactada per l’erotisme del Llunyà Orient. Ricard Bru el bateja fins i tot com l’Utamaro de
Montmartre. Seguint les passes del japonès, elabora sèries sobre les guapes cortesanes del barri del plaer de Yoshiwara, Toulouse-Lautrec signa una suite, Elles (1896), en la qual es converteix en cronista del dia a dia de la vida de les prostitutes al bordell. L’autor assenyala així mateix Degas com un exemple paradigmàtic de la influència de l’art japonès sobre molts pintors impressionistes de final de segle. Bru fa ressaltar les similituds entre escenes íntimes femenines i les estampes japoneses de la seva pròpia col·lecció, més evident en casos com La mai
son Tellier( 1881), No obstant això, el primer artista europeu a col·leccionar art shunga va ser Marià Fortuny. Si més no és el primer del qual es té constància. L’hi va fer conèixer el també pintor Martín Rico durant una visita a Venècia: “Va estar-se en silenci i després em va preguntar si podia deixar-li els llibres. Els hi vaig deixar, i al cap d’un mes em vaig adonar de fins a quin punt Fortuny havia alterat gran part del seu estil i havia millorat la seva pintura a l’aquarel·la”. Bru sosté que algunes de les seves obres eròtiques estan relacionades directament amb el shunga, com ara l’estudi de la vagina en el qual proposa un retrat de la sensualitat sense complexos ni tampoc limitacions. L’autor no n’ha volgut fer un estudi exhaustiu, encara que al llibre en posa molts exemples més (Beardsley, Sargent, Kirchner, Klimt, Schiele..) i s’endinsa en el segle XX, amb el primer Picasso, que potser les va veure per primera vegada al museu del diplomàtic Lindau al Passeig de Gràcia; André Masson i el seu Paisatge eròtic, els caps fàl·lics de Magritte o els pops de Dalí, per acabar amb Isao, nét d’Artigas, l’amic amb el qual Miró va viatjar al Japó i va establir la seva primera connexió amb aquell nou món.
29-XII-13, T. Sesé, lavanguardia