"L’estupidesa humana", Carles Casajuana
Al llarg del temps, l’home ha fet les bestieses més inversemblants. No cal retrocedir gaire en la història per veure-ho. Durant gairebé vint anys, des de 1935 fins a mitjans dels cinquanta del segle passat, la lobotomia –és a dir, la secció quirúrgica d’un lòbul del cervell– va ser un dels instruments de la medicina convencional per tractar alguns desordres mentals. Només als Estats Units se’n van practicar més de vint mil. L’inventor, el portuguès Antonio Egas Moniz, va rebre el Nobel de Medicina l’any 1949 “per descobrir el valor terapèutic de la lobotomia en certes psicosis”. Durant gairebé cinquanta anys, fins que l’acadèmia sueca va premiar José Saramago, Egas Moniz va ser l’únic Nobel portuguès de la història (un guardonat que suposo que a molts membres de l’acadèmia els agradaria poder suprimir de la llista).
¿Quants dels tractaments que la medicina prescriu avui no seran considerats igual de bèsties d'aquí cinquanta anys? Una altra barbaritat, potser més tràgica. Entre gener de 1951 i juliol de 1962, l’exèrcit nord-americà va fer més de cent proves nuclears al Nevada Test Site, a escassa distància de la ciutat de Mercury i a cent quilòmetres de Las Vegas. Més de vint de les bombes atòmiques que hi van provar eren més potents que la d’Hiroshima. Hi ha fotografies de soldats asseguts mirant tranquil·lament el xampinyó creat per una explosió nuclear. Qui tingui curiositat, les pot veure a l’entrada corresponent a Nevada National Security Site de la Viquipèdia. També hi trobarà un volant en el qual l’exèrcit avisa la població civil de les proves i assegura que, segons les autoritats sanitàries, no suposen cap perill per la salut de les persones mentre romanguin fora del camp. Com és lògic, durant els anys següents els casos de càncer es van multiplicar exponencialment en tot l’Estat.
Un altre exemple d’estupidesa, també tràgic, però d’una altra manera. L’any 1940, l’austríac Albert Elder von Filek va fer creure Franco que gràcies a una barreja de plantes i d’ingredients secrets podia transformar l’aigua del riu Jarama en un combustible superior a la gasolina. Von Filek deia que les grans companyies petrolíferes i altres potències li havien ofert fortunes per la fórmula, però que ell preferia cedir-la a Espanya a causa de la seva admiració personal pel Caudillo. Per reblar el clau, el xofer de Franco, que estava en combinació amb von Filek, assegurava al Generalísimo que el cotxe que conduïa ja utilitzava aquell combustible. Franco s’ho va empassar i el Govern va anunciar que Espanya seria aviat autosuficient en energia i que es convertiria en un país exportador de petroli. La cosa tindria gràcia si no fos perquè en aquell moment molts milers d’espanyols passaven una fam espantosa. Perquè a l’infortuni de viure en una dictadura, sotmesos a una autoritat que decidia el que li plaïa sense respondre davant de ningú, s’hi afegia l’estultícia del dictador, que si ens hem de guiar pel seu criteri en matèria de política energètica, no la devia encertar gaire en les decisions que prenia.
No sé si existeix una bona història de l’estupidesa humana, un treball ben documentat, seriós, que descrigui les ximpleries que els homes hem anat cometent al llarg dels segles. Si no existeix, algú l’hauria d’escriure, perquè es pogués ensenyar als col·legis. De passada, els adults també hi podríem donar un cop d’ull. El coneixement dels errors del passat ens faria desconfiar del present i ens ajudaria a relativitzar les coses. Veuríem que la diferència entre la intel·ligència i l’estupidesa és que la intel·ligència té límits. Si abans d’ahir mateix, com aquell qui diu, crèiem coses que avui ens fan riure o esgarrifar, ¿quantes de les que creiem avui resultaran ser, d’aquí deu, vint o cinquanta anys, estupideses o barbaritats com aquestes? Si els governants d’antany es van revelar en ocasions tan ingenus o tan ignorants, ¿per què ens hem de sorprendre de les mostres d’ignorància o d’ingenuïtat dels actuals?
L’estudi d’un llibre d’aquesta mena ens ajudaria a veure, per exemple, que encara que costi de creure el ministre Wert no és el pitjor ministre d’Educació de la història, o almenys no ho és d’una forma indiscutible. Fa quaranta anys en vam tenir un que, com a mínim, estava a la mateixa altura. Es deia Julio Rodríguez, i un dia se li va acudir que era millor que el curs universitari comencés al mes de gener i va tenir els estudiants –entre els quals m’hi comptava jo, feliç de mi– a casa durant un trimestre. El general Franco el va anomenar per equivocació, confonent-lo amb un altre Rodríguez que li havia produït molt bona impressió en un acte universitari.
Llegint aquest llibre veuríem que l’home de Neandertal, malgrat el progrés de la civilització, no ha desaparegut mai i recordaríem amb humilitat les paraules d’Albert Einstein: “Només hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana, i de l’univers no n’estic gaire segur”.
20-XII-13, Carles Casajuana, lavanguardia