"Cal renunciar al nacionalisme", Jordi Barbeta
Si realment interessa que el procés sobiranista català tingui caràcter inclusiu i integrador i que la Unió Europea observi el fenomen amb més simpatia de la que ha demostrat fins ara, resultaria molt convenient que els partits defensors del dret a decidir celebressin una convenció política per renunciar explícitament al nacionalisme. Convindria a més fer-ho amb la màxima solemnitat perquè se n’assabenti tothom.
Els nacionalismes i els nacionalistes de debò han escrit les pitjors pàgines de la història d’Europa, des de Hitler a Milosevic passant per Franco i Mussolini, però no només és cosa del passat. Ara mateix l’extrema dreta creix com l’escuma a tot el continent amb discursos que combinen el nacionalisme amb l’antieuropeisme. Alguns malintencionats han volgut relacionar aquest fenomen amb el procés català que precisament s’alimenta dels valors oposats i situa a Europa el seu destí natural. Convé doncs renunciar al nacionalisme i de manera explícita per aclarir les coses i perquè és la ideologia perversa que sempre va subjugar la causa política de Catalunya. Ara també és el nacionalisme, en aquest cas espanyol, el principal adversari de les aspiracions democràticament expressades per la majoria dels ciutadans de Catalunya.
El catalanisme polític va cometre un error immens en assumir en el seu argot el concepte de nacionalisme català, un autèntic oxímoron que des del punt de vista ideològic gairebé mai no va existir ni tan sols al nomenclàtor dels partits. Res no té a veure el nacionalisme amb la concepció de Catalunya com a nació, ni amb la voluntat dels ciutadans de constituir-se en Estat sobirà. És infame confondre el nacionalisme amb els moviments d’alliberament nacional. Einstein va escriure que “el nacionalisme és el xarampió de la humanitat”, però això no li va impedir de defensar el dret dels jueus a constituir l’Estat d’Israel.
Certament sempre hi va haver una “voluntat de ser” catalana, de caràcter cultural, que a finals del segle XIX va adquirir dimensió política, primer com a reacció a la decadència espanyola i després en defensa de les successives ofensives nacionalistes espanyoles. Ningú no podria entendre l’auge que ha adquirit ara el sobiranisme a Catalunya sense tenir en compte l’existència prèvia d’una ofensiva nacionalista espanyola creixent i fefaent des que va començar el segle XXI.
Observi’s que la gran diferència entre la posició espanyola contrària al dret a decidir i la posició catalana favorable rau en la font de legitimitat política. Mariano Rajoy, igual que Alfredo Pérez Rubalcaba, no deixen de repetir com a argument que “portem 500 anys vivint junts”. I a això afegeixen l’imperatiu de la Constitució. És tant com sostenir l’existència d’uns drets històrics adquirits, immutables i inverificables democràticament d’Espanya sobre la voluntat política dels catalans. Davant d’això, la reivindicació catalana fa servir els vots com a única font de legitimitat. Una vegada més el conflicte s’estableix entre nacionalisme i democràcia.
1-XII-13, J. Barbeta, lavanguardia