"George Santayana, la crítica d’un ’outsider’", Juan-José López Burniol

Fa una setmana els vaig parlar d’un llibre sobre la deriva de l’elit financero empresarial que es reuneix anualment a Davos. Per aquest motiu, m’ha vingut a la memòria una de les primeres crítiques formulades a una determinada manera de contemplar la vida i d’entendre el món, que ha contribuït a portar-lo a la seva situació actual. Es deu a George Santayana.

En defensa de la llibertat individual, Santayana va criticar des de la seva talaia nord-americana –a començaments del segle XX!– la deriva del sistema implantat per la democràcia liberal, que, segons ell, no té per última meta la llibertat de l’home, sinó el progrés, és a dir, l’expansió o, el que és el mateix, el creixement econòmic. Per això aspira a reemplaçar l’individu per una massa “estandarizada” en nom de l’eficàcia. En conseqüència –insisteix–, el liberalisme, que una vegada va professar la defensa de la llibertat, és ara un moviment per controlar la propietat, el comerç, la feina, les diversions, l’educació i la religió; només el vincle matrimonial és relaxat pels liberals moderns. “És una dissort –diu Peter Alden a The last puritan, l’única novel·la de Santayana– haver nascut en un temps en què (...) la marea de l’activitat material i del coneixement material s’estava elevant tant per negar tota independència moral”. Cosa que significa que la vida queda reduïda a una cursa darrere la riquesa, en la qual participa una massa dirigida per la premsa i suggestionada per propagandistes i anunciants. El poble –escriu a Dominations and powers– ha estat alliberat políticament en ser-li concedit el vot, i esclavitzat econòmicament en ser agrupat en ramats sota el poder de patrons anònims i caps laborals autoritaris, sense més credo que la producció mecanitzada i la consumició en massa, mentre els governs han estat castrats per la impotència intel·lectual o convertits en tiranies de partits.

Santayana –al capdavall, un moralista– va criticar el voluntarisme americà segons el qual el valor d’una idea rau en les seves conseqüències pràctiques per a l’existència, fet que porta a identificar el progrés material amb una història natural que aniria des de l’ameba fins a la indústria pesada, passant per la desaparició dels dinosaures i la Declaració d’Independència nord-americana. Al contrari, Santayana entén que els valors i el sentit de la història proporcionen pautes per entendre la realitat, preveure el futur i orientar l’acció. Per això va rebutjar sempre l’individualisme moral d’arrels romàntiques, que priva els seus practicants de criteri ètic. En suma, Santayana va diagnosticar el malestar d’un moralisme purità reconvertit en filosofia de l’acció, que és la malaltia d’una democràcia amb un destí que considerava malaguanyat per sempre.