"La muntanya dels rics", Juan-José López Burniol
No ens enganyem. Rics, el que se’n diu rics de veritat, només ho són aquells per als quals la seva riquesa ja s’ha convertit –juntament amb la seva posició social– en un instrument de poder que els permet, d’entrada, fer-se cada vegada més rics. D’aquests rics parla Andy Robinson al seu llibre – Un reportero en la Montaña Mágica. Cómo la élite económica de Davos hundió el mundo– presentat fa uns dies. Robinson és un anglès de Liverpool, que va estudiar Economia a la London School i es va fer després periodista. Corresponsal durant anys als Estats Units, fa temps que assisteix a les reunions que l’elit econòmica mundial fa anualment a Davos.
“Un miler de multimilionaris globals –ens diu–, brokers de Wall Street, magnats industrials de Xangai, banquers de Madrid, menyspreen el seu preciós temps de networking per assistir a una sèrie de debats sobre la desigualtat econòmica al segle XXI”, amb títols com El repte de la desigualtat, Creixement i equitat, L’economia moral o Les llavors de la distòpia. Tot això mentre la remuneració del conseller delegat mitjà de les 500 empreses dels Estats Units més importants és ja 430 vegades més elevada que el salari del treballador mitjà, i, també als Estat Units, el coeficient Gini –un indicador de la desigualtat econòmica– s’ha situat en el nivell més alt des dels anys vint del segle passat. I a Alemanya, la retribució del conseller delegat mitjà és avui 147 vegades superior a la del treballador mitjà, després que la dècada anterior la remuneració dels executius de les grans empreses que cotitzen a la Borsa de Frankfurt va experimentar una pujada del 55%, en front del 6% que va pujar el salari mitjà.
És cert que Robinson escriu amb tant d’apassionament que algú ha dit del llibre que és apocalíptic. I, en efecte, té un punt de radicalitat que a Espanya, va sempre acompanyada de mala gaita, però que entre anglosaxons només sol ser descarada. Però el que descriu no és per a menys: l’incendi iniciat als Estats Units el 2007, arran de la punxada de la bombolla immobiliària, es va convertir en una tempesta de foc global després de la fallida de Lehman, el setembre del 2008, i va arrasar la perifèria europea els anys 2010 i 2011. Un incendi provocat per les males pràctiques i per la imperícia amb la conseqüència inevitable d’una creixent desigualtat, a causa de l’extrema concentració de les pujades del PIB registrades des de la crisi en el segment més ric de la població. Amb l’afegit que aquesta distribució de la renda cap a dalt alimenta la borsa però no pot impulsar una recuperació econòmica significativa. La tesi del llibre és, per tant, que el capitalisme d’extrema desigualtat –la societat de l’1% i el 99%–, que s’estén ja de Xangai a Los Angeles i de Londres a São Paulo, està condemnat a enfonsar-se en una crisi d’especulació, de recessions, d’infraconsum i de demanda insuficient.
La prospectiva que traça Robinson és també descoratjadora. Afirma que els tísics de La Muntanya Màgica –als quals va donar vida Thomas Mann– eren conscients, abans de la Primera Guerra Mundial, que el seu món s’ensorrava, però discutien sobre els diferents projectes de reforma. Passa el mateix, avui? Segons Robinson, no. Per a l’elit de Davos no hi ha escarment ni judici final. Malgrat l’enormitat de la injustícia que suposa l’enriquiment sense precedents en la història d’una elit financera i corporativa durant una crisi generada pels seus excessos, i malgrat la socialització de bilions d’euros de pèrdues privades que han passat una factura impagable als ciutadans, l’elit de Davos gaudeix de la impunitat més absoluta. Tot sembla solucionar-ho amb fortes dosis de filantrocapitalisme i emprenedoria social i dóna per descomptat que subsistirà com a tal elit en un món hiperconnectat. Mentrestant, una cada vegada més minvant classe mitjana perd poder adquisitiu a passos gegantins.
El que –segons el parer de Robinson– diferencia la decadència de l’elit del nou segle XXI de la malaltia moral que Thomas Mann va diagnosticar és que, després de la crisi del 2008, no emergeix enlloc cap alternativa general a les teories dels mercats eficients, bombolles impossibles i consellersdelegats de retribucions multimilionàries. La novel·la de Mann és un calidoscopi d’idees, en el qual s’esbossen irònicament els conflictes entre les grans ideologies que caracteritzarien les pròximes dècades. Avui, en canvi, no existeix res de semblant als debats entre el liberal humanista Septembrini i el reaccionari totalitari Naphta. Impera un pensament únic. Les actituds de les classes dirigents no han canviat. En el punt mort de les economies occidentals del nou segle XXI, brilla per la seva absència qualsevol alternativa intel·lectual a les tesis que avui dominen.
Per tot això, val la pena donar notícia de l’aparició d’aquest llibre. Encara que només sigui per estimular el debat social.
9-XI-13, Juan-José López Burniol, lavanguardia