Espanya cañí -135: la síndrome de l’ovella (no som ciutadans, seguim essent súbdits)
> dossier Espanya cañí <
Aquests dies he viscut dues situacions insignificants que contenen la substància d’un mateix símptoma. Podríem anomenar-ho la síndrome de l’ovella. La primera era una reunió en un institut. El director i el seu equip informaven més de dos-cents pares sobre els detalls del curs. Encara que tenien un micròfon, des de la segona fila em resultava gairebé impossible escoltar el que deien. Parant molt l’orella, provava d’entendre les seves explicacions sobre els malabarismes que pensen fer per provar de mantenir la qualitat de l’ensenyament públic, malgrat les retallades, amb menys professors i més estudiants. Improvisant un otòfon amb les mans, em va semblar sentir que una de les preocupacions més importants que tenen és el càstig que pateixen els alumnes quan un professor està de baixa per malaltia. Per alguna raó misteriosa, durant ni més ni menys que quinze dies, l’Administració no envia un substitut que ocupi aquest buit. Vaig creure que entenia, també lligant caps entre les paraules que aconseguia sentir, que els conflictes entre els nanos ja no passen a les aules, 
sinó a les xarxes socials. Crec que la cap d’estudis ens va alertar sobre la importància de vigilar els adolescents quan s’embranquen en l’ordinador. Però no sé si eren imaginacions meves. Em vaig preguntar què podrien escoltar els pares de les files del fons si jo, en les primeres, amb prou feines arribava a entendre alguna cosa. Com que ningú no protestava, vaig pensar si no m’estaria quedant sorda. Semblava que els pares que tenia a prop escoltaven amb naturalitat. Al cap de poca estona, va prendre la paraula una professora menuda que gesticulava amb un fil de veu, ara sí, completament inoïble. Arribats en aquest punt, em vaig escapolir cap a l’estrada i vaig dir tímidament que creia que no se’ls sentia bé. Llavors el director va donar uns copets al micro, va constatar que estava apagat, va demanar disculpes i el va encendre. La veu de la professora es va escoltar a tot el pavelló amb un so ampli i clar, i el món va tornar a semblar normal. Com és possible que dues-centes persones haguéssim estat impertèrrites, més d’una hora, simulant escoltar una xerrada inoïble, incapaços de reaccionar?
La següent situació va passar en un tren. Adormida, vaig començar a tenir molt fred. Moltíssim. Sabem que l’aire condicionat és una arma letal en mans de sàdics anònims, però, en plena tardor, vaig pensar que tant de fred era cosa meva i em vaig cobrir amb tot el que vaig poder. Quan em vaig aixecar per anar a prendre alguna cosa calenta, el que vaig veure al meu voltant semblava un campament de refugiats. Centenars de passatgers s’embolicaven entre les seves peces d’abric, morts de fred, amb prou feines cobrint-se el cap, patint en silenci el càstig d’un simple mecanisme d’aire, amb la voluntat estovada o la capacitat de reacció d’un ramat d’ovelles. Observat el símptoma, em pregunto quina n’és la causa.
1-XI-13, Clara Sanchis, lavanguardia
