"Qüestió de química", Alfredo Abián
El general vietnamita Vo Nguyen Giap ha mort als 102 anys, probablement petant-se de riure. I és que una setmana abans de la seva defunció el Comitè Nobel Noruec va designar com a Nobel de la Pau d’aquest any l’auto denominada Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques, un ens amb seu a l’Haia pràcticament clandestí. De fet, la humanitat es va assabentar que existia quan li van encarregar fa un mes la destrucció de l’arsenal químic del Govern sirià. L’OPAQ va ser creada el 1997, només després que els Estats Units i Rússia signessin l’enèsim i últim tractat per eliminar l’armament químic. La primera convenció va ser subscrita fa més d’un segle, però hem continuat gasant militars i civils per tot el planeta. Espanya, per cert, va ser pionera a “asfixiar indígenes”, com es deia llavors, en fer servir massivament gas mostassa a la guerra del Rif (1921-1927). Des d’aleshores ha resultat commovedora la sensibilitat dels governants per no fer-nos inhalar per força qualsevol elixir de la mort, ja sigui gas sarin, àntrax o algun altre beuratge que no engoliria d’amagat ni un pigmeu en vaga de fam. Però de la mateixa manera, és lloable l’afany que les grans potències posen a matar els dolents. El general Giap, per exemple, va derrotar successivament, entre 1954 i 1975, l’exèrcit francès i el dels Estats Units, tot i que abans va haver de veure com l’oncle Sam devorava centenars de milers d’hectàrees de vegetació amb el seu gas taronja o convertia en cendres el viet amb el foc purificador del napalm. Ara es fan servir bombes de fragmentació, munició d’urani empobrit (imagineu-vos l’enriquit) i un altre tipus d’armament contundent que et tritura amb molta dignitat i sense necessitat que t’ataqui un groller agent nerviós.
21-X-13, Alfredo Abián, lavanguardia