Espanya cañí -130: (Spanish) National Pornographic
En essència, tot el que llegiran a continuació bé podria resumir-se a través d’una simple vinyeta: dos voltors de mirada famèlica i amb les ales esteses en posició d’atac, estirant tots dos en direccions oposades un petit cadàver abandonat a la seva sort sobre el terreny. Sobre el plomatge del primer, ben visible, el logo d’Antena 3; sobre el de l’altre carronyaire, el de Telecinco. Al fons de la imatge, i com intentant mantenir-se al marge d’una lluita tan descarnada, l’emblemàtica figura de la Justícia, amb la seva corresponent bena als ulls i, ja que hi som, una pinça al nas.
Com m’imagino que tots vostès sabran, dimarts a la nit es va lliurar a les nostres cadenes un d’aquests mediàtics vergonyosos que tant agraden a determinat tipus d’audiència addicta a la morbositat, aficionada als judicis paral·lels i propensa al linxament moral del proïsme. Mentre a Antena 3 els sempre vehements Glòria Serra i Nacho Abad presentaven l’especial titulat El crimen de Asunta, a Telecinco, la multifuncional Sandra Barneda feia el mateix al capdavant d’El crimen de Santiago. El tractament de l’escabrós assassinat de la petita Asunta Basterra va resultar en tots dos casos tan gratuït com indigne, tant en la seva forma sensacionalista com en el seu fons morbós.
Hi van contribuir sens dubte les seves respectives taules d’experts, un grapat d’exaltats tertulians en caiguda lliure que no van parar de fer conjectures, de llançar hipòtesis, d’emetre judicis de valor, d’especular en va i fins i tot de desautoritzar-se mútuament en rigorós directe com si realment s’hi juguessin el pa dels seus propis fills. Les dues cadenes van tirar la casa per la finestra pel que fa a connexions d’última hora, innecessàries entrevistes en exclusiva, infografies de pa sucat amb oli, testimonis sorpresa i muntatges de vídeo en un bucle alentidíssim. Tot sigui per l’audiència, que de la veritat ja se n’encarregarà la Justícia. Si la deixen treballar tranquil·la, esclar.
Si alguna cosa va quedar clara al final és que, televisivament parlant, el tractament presumptament periodístic d’aquest tipus de successos deixa molt a desitjar en un país tan aficionat a la xafarderia a boca de canó, la maledicència a fons perdut i el ploranerisme de saló. En qualsevol cas, que quedi clar que com a espectadors tenim exactament la tele que ens mereixem. Aquesta que de tan obscena i impúdica voreja l’estil directament pornogràfic.
3-X-13, Fernando de Felipe, lavanguardia