"Duran i la síndrome Carrasco i Formiguera", Jordi Barbeta
Dilluns passat, aquest diari va publicar un article de Josep Antoni Duran Lleida sobre la conveniència de propiciar i sotmetre a consulta dels catalans un nou estatus per a Catalunya que suposi un canvi qualitatiu respecte a la situació actual, però sense arribar a la secessió. Consta que el líder d’Unió Democràtica va rebre tantes felicitacions de l’establishment barceloní per la proposta que periodísticament s’ha anomenat la tercera via com retrets, insults i diatribes a través de la xarxa. Dimarts, Duran va anar a Madrid i els seus interlocutors habituals a la capital espanyola pràcticament li van tancar la porta als nassos. Destacats membres del Govern de Mariano Rajoy i probablement el president mateix li han aclarit al dirigent català que no estan interessats ni en la primera, ni en la segona, ni tampoc en la tercera via.
El pactisme, entès no com la imposició d’una part sobre l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, forma part de la tradició política catalana , però no de la castellana, més marcada per l’èpica conqueridora. Quan a les Corts republicanes el dirigent d’Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera defensava la integritat de l’Estatut de Núria, votat en referèndum pel poble català, els diputats de la dreta espanyola li replicaven que “això es defensa a trets”. Durant la Guerra Civil, Carrasco i Formiguera també es va situar en una tercera via. Catòlic i fidel a la República, va haver de fugir de Barcelona per les amenaces de revolucionaris fanàtics, però va ser interceptat pels rebels franquistes i ja a Burgos el règim nacionalcatòlic el va condemnar a mort i el va executar, malgrat les peticions de clemència arribades del Vaticà. Les dretes i les esquerres partidàries de la República es van enfrontar a Catalunya fins que els franquistes van entrar per la Diagonal i es va acabar tot. Potser és a aquests precedents històrics que es referia José María Aznar quan va pronosticar que “abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d’Espanya”.
No es pot dubtar de quin seria el resultat si ara se sotmetés a consulta un nou estatus per a Catalunya entremig de la situació actual i la independència que inclogués el somni de Duran: (1) El concert econòmic, (2) El control català de les infraestructures, (3) la sobirania cultural, lingüística i educativa, (4) la presència de Catalunya en organismes internacionals i (5) el suport a una reforma constitucional que reconegui Catalunya com subjecto polític sobirà. El sí a continuar a Espanya en aquestes condicions arrasaria a les urnes. El que fa impossible que això passi no són, doncs, les ànsies independentistes, sinó el rebuig gairebé unànime de les forces polítiques espanyoles no només a l’ideal confederal de Duran Lleida, sinó al simple exercici de la consulta, de qualsevol consulta, fins i tot la que defensa el PSC i que tampoc el PSOE no està disposat a acceptar de cap manera.
Els independentistes que ataquen Duran cometen un error enorme que perjudica els seus propis objectius, perquè és el rebuig de les tesis conciliadores del líder democristià el que va situant la independència com a única sortida per a una majoria de catalans que mai no s’havia pronunciat així i que per algun motiu molt profund està canviant d’opinió. Duran proposa la sobirania cultural i lingüística i la resposta immediata del Govern espanyol és el pacte del ministre Wert amb UPyD per imposar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a tot Espanya. Es miri com es miri, el fracàs de Duran és l’aliment principal de l’independentisme. Això és el que no veuen o no volen veure els fanàtics de tots dos extrems.
29-IX-13, Jordi Barbeta, lavanguardia