la ridícula megalomania agressiva ultranacionalista... de Grècia
De totes les megalomanies ultranacionalistes del món actual, cap no és com la grega, que reclama per a si la glòria de les gestes d’Alexandre de Macedònia, conegut com Alexandre el Gran, i també l’ús exclusiu del nom de Macedònia. I ho fa molt seriosament i per partida doble: en dret internacional, a bloquejat l’ingrés de la República de Macedònia a l’OTAN i a la Unió Europea justament perquè s’atreveix a dir-se Macedònia; i als carrers, on els ultrapatriotes esbronquen els turistes macedonis que visiten Grècia.
Aquesta guerra de la identitat històrica no amaina malgrat que està entrant en el que es podria dir el ridícul històric, sinó que va a més amb la protesta oficial macedònia del mes d’agost contra la fustigació dels seus turistes als carrers de las ciutats gregues només pel fet de ser macedonis.
La raó autèntica de la posició d’Atenes és un misteri. És un misteri que no li ha impedit argüir molt seriosament davant l’OTAN i la UE que el passat macedoni i les gestes alexandrines són exclusivament patrimoni dels grecs. I els macedonis d’avui dia són –segons Atenes– uns immigrants eslaus que es creuen macedonis. I segons el Govern grec, usurpen la memòria històrica quan s’atreveixen a dir-se Macedònia. Fins i tot el nom oficial adoptat per Skopje per poder continuar aspirant a l’OTAN i la UE –República successora de l’Antiga República iugoslava de Macedònia– és un abús per a Atenes, perquè el nom Macedònia és una exclusiva grega.
A Skopje –i fins a cert punt, també en certs cercles atenesos– es vol explicar l’obstinació grega amb remotes rancúnies de les guerres civils gregues que van seguir la Segona Guerra Mundial en les quals els comunistes van rebre ajuda militar dels macedonis de Iugoslàvia. A aquesta hipotètica rancúnia s’uniria una por instintiva d’Atenes a una eventual contaminació ètnica del país per la immigració (la clandestina i la real) creixent provinent d’Albània, Macedònia i Kosovo.
La raó formal de la postura del Govern atenès és molt difícil de defensar. No només és molt remota la pretesa hel·lenitat de les falanges de Filip i Alexandre per voler-la fer valer avui dia, sinó que els drets històrics recents invocats per Grècia tampoc s’aguanten drets.
I és que Atenes afirma que la seva Macedònia –les províncies de la frontera septentrional del país– li pertany des de la guerra balcànica de 1912-13, en la qual Sèrbia, Bulgària, Montenegro i Grècia van derrotar l’imperi otomà i li van arrabassar gairebé totes les possessions que tenia a Europa. I els turcs llavors van renunciar –diuen a Grècia– als territoris històrics de Macedònia a favor de Grècia (el 50% dels mateixos), Sèrbia (40%) i Bulgària (10%).
El punt feble d’aquesta tesi és que els turcs van renunciar a uns territoris a què ells mai no van dir macedonis. En l’organització administrativa de l’imperi otomà, el país estava dividit en parcel·les similars als departaments francesos, anomenades vilaiats. I als corresponents tractats de pau que van concloure la guerra de 1912-13 Istanbul va renunciar tan sols als vilaiats d’Üsküb (la Skopje d’avui), Monastir (Bitola) i Selanik (Tessalònica); de Macedònia no se’n va dir ni una sola paraula.
Però… si els turcs no van firmar la pèrdua de Macedònia, per què no se l’havia de quedar Grècia? Per manca de voluntat no devia ser…
8-IX-13, V. Popescu, lavanguardia