"La reforma de la seguretat egípcia", Yezid Sayigh
L’ afirmació del governant de fet d’Egipte, el ministre de Defensa i cap de les forces armades general Abdul Fattah al-Sissi, que “hi ha espai per a tothom” a Egipte, sembla indicar una disposició a negociar una sortida de la crisi sagnant del país. En dirigir-se el 18 d’agost als partidaris del deposat president Muhammad Mursi i als Germans Musulmans, Al-Sissi els va instar a ajudar a “reconstruir el camí democràtic” i a “integrarse al procés polític”.
Però està clar que el general, que va deposar Mursi el 3 de juliol i que, evidentment, es considera el salvador d’Egipte, espera que això es produeixi d’acord amb les seves pròpies condicions. La resposta de la facció de Muhammad Mursi a les exhortacions d’Al-Sissi és irrellevant: els autèntics governants del país el porten per una via conduent al ressorgiment de l’aparell de seguretat estatal que va crear l’expresident Hosni Mubarak.
Pel que fa al govern provisional que es va formar el 16 de juliol, difícilment es podrà qualificar d’altra manera que no sigui de façana al servei del comandament de les forces armades i, en particular, d’Al-Sissi. Per demostrar el contrari, el govern interí ha de fer un esforç seriós destinat a reformar el Ministeri de l’Interior, que té a les seves ordres un sector de serveis de seguretat que consta d’entre 1,5 i 1,7 milions de policies, forces paramilitars, agents de paisà i informants. Les violacions sistemàtiques dels drets humans per part d’aquest sector van ser l’eix central de la revolta del 25 de gener del 2011 que va enderrocar Hosni Mubarak. Però ni el Consell Suprem de les Forces Armades, que va governar Egipte des de febrer del 2011 fins al juny del 2012, ni Muhammad Mursi no van emprendre la tasca de reformar aquest sector gegantí.
La reforma del sector dels serveis de seguretat ja hauria suposat prou dificultats encara que les condicions polítiques l’afavorissin. Ara planteja un desafiament encara més gran a mesura que el país cau més profundament en la crisi. El govern interí, i després d’ell el comandament egipci de les forces armades, depèn d’Interior per dirigir la seva campanya contra els Germans Musulmans i altres islamistes, per la qual cosa la reforma del ministeri i del sector que controla no es prendrà com una prioritat. No obstant això, el govern interí corre el risc de ser segrestat pel propi sector –que torna a fer un ús indiscriminat i desproporcionat de la força contra manifestants en gran mesura desarmats–, segur que la seva impunitat no ha minvat.
Les conseqüències d’aquestes accions són evidents si s’atén al miler aproximat de morts registrats des de l’enderrocament de Mursi i al creixent perjudici causat en les relacions d’Egipte amb els Estats Units i la Unió Europea. El sector dels serveis de seguretat actua no només com si s’hagués tret de sobre la sensació de derrota i humiliació infligida sobre ell des de la revolta del 2011, sinó que ha sorgit com un vencedor que ara busca revenja. Durant els últims dos anys, els agents van exigir repetidament més armes, regles més àmplies d’intervenció i protecció jurídica davant uns eventuals enjudiciaments, però els van ser denegats. Ara disposen d’un xec en blanc polític per utilitzar la violència.
La incapacitat a l’hora de fer front a aquestes pràctiques trencarà aquest govern des del punt de vista moral, aprofundirà les agres divisions polítiques i socials del país i llançarà les bases del retorn d’un sector caracteritzat durant molt de temps pels mètodes grollers i les activitats corruptes de pa sucat amb oli.
Per donar credibilitat a les qüestions de la via democràtica i la integració política, el govern interí ha de fer servir el capital polític que té per incorporar les forces armades en el suport a la reforma d’Interior. El govern provisional és feble, però els militars el necessiten per mantenir una pretensió de legitimitat política, a nivell nacional i internacional, estabilitzar els mercats i atreure ajuda i inversió. Si desitja fer-ho, l’exèrcit és l’única força del país capaç de posar a ratlla el Ministeri de l’Interior.
El comandament militar també està interessat a impedir noves desercions al govern interí després de la vergonyosa dimissió del líder de l’oposició Muhammad al-Baradei com a vicepresident interí. La violència policial aprofundirà probablement les divisions existents, com la que hi ha entre el primer ministre interí i el seu viceprimer ministre. Mentre que el primer ministre, Hazem al-Beblawi, ha rebutjat en repetides ocasions “la reconciliació amb aquells les mans dels quals estan tacades de sang i que han tornat les armes contra l’Estat i les seves institucions”, el viceprimer ministre, Ziad Bahaa el Din, intenta posar fi a l’estat d’emergència declarat el 14 d’agost pel govern interí arran d’una repressió sagnant contra els manifestants, garantir la participació política a tots els partits i protegir els drets humans.
Paradoxalment, la reforma del sector dels serveis de seguretat pot ser l’únic àmbit polític en el qual el govern interí es trobi en condicions de realitzar algun progrés. Les seves prioritats oficials són aconseguir l’estabilització financera i recuperar el creixement econòmic. Malgrat que pot atribuir-se l’èxit a curt termini en la primera qüestió gràcies a garanties per valor de 12.000 milions de dòlars (9.000 milions d’euros) en concepte d’ajuda i petroli de diverses monarquies del Golf, la segona qüestió exigeix procedir a reformes fonamentals de l’aparell de l’Estat i de les empreses de propietat estatal en les quals els militars posseeixen xarxes extenses. L’exèrcit no ho permetrà, però no li agraden ni la policia ni els organismes de seguretat interna i podria beneficiar-se políticament en cas que arribi a demostrar que els lliga curt.
Tot i així, no és aquesta la via per la qual s’encamina el general Abdul Fattah al-Sissi, cosa que es va fer evident el 13 d’agost passat, quan 25 nous governadors van prestar jurament davant el designat president interí, Adli Mansur. Mursi ja havia nomenat 13 governadors nous al mes de juny, però els seus nomenaments senzillament els van passar per alt.
Mentre que els nomenats per Muhammad Mursi eren tots civils, 18 dels 25 governadors nomenats a l’agost són generals retirats, de tal manera que es restableix la pràctica instaurada pel president Gamal Abdel Nasser a la dècada del 1960 i mantinguda pels seus successors, inclòs el Consell Suprem de les Forces Armades. Les autoritats interines ni tan sols no van intentar donar certa aparença de reforma o visió integradora a l’hora de seleccionar els nous nomenaments: els set nous governadors civils són exmembres o partidaris del desaparegut Partit Nacional Democràtic de Hosni Mubarak. Cap nomenament no va procedir d’entre les files dels aliats polítics del govern interí, com dels partits liberals Al Wafd i Al Dostur, el Partit Socialdemòcrata o el Partit Democràtic Naserista.
Això indica que el comandament de les forces armades egípcies i el Ministeri de l’Interior no s’han desposseït de cap part de la seva mentalitat autoritària ni de la seva cultura coercitiva i contrària a la població civil. Això no representa pas un problema especial per al ministeri, que va encapçalar la lluita contra els Germans Musulmans i els islamistes gihadistes durant trenta anys, sempre que no sigui el boc expiatori dels pecats de tot l’aparell estatal que va sustentar el règim de Mubarak, com ho va ser el 2011. Però deixa Al-Sissi, que té unes ambicions presidencials inequívoques, amb opcions limitades, atesa sobretot la debilitat dels partits polítics que donen suport al govern provisional.
Aquest fet explica per què la campanya contra els Germans Musulmans es du a terme en nom de la “lluita contra el terrorisme” en lloc de centrar-se en les reformes veritablement democràtiques, com ara la desmilitarització del sector de la seguretat o la preparació per transformar el govern local –que és nomenat en la seva totalitat, de dalt a baix, pel poder executiu– en una estructura triada. Amb tot, la supressió d’un gran moviment social, com el dels Germans Musulmans, requereix que es procedeixi a efectuar detencions en massa –podrien reobrir-se els campaments al desert que allotjaven 20.000 presoners polítics sota el mandat d’Abdel Nasser als anys cinquanta o 30.000 sota el de Mubarak als noranta– i pot així mateix conduir a una guerra bruta d’assassinats i desaparicions encobertes. La inevitable reacció de represàlia, ja sigui per part dels Germans Musulmans o dels islamistes més militants, servirà a les autoritats provisionals per validar amb caràcter retroactiu la lluita contra el “terrorisme”.
Egipte pot eludir aquestes conseqüències únicament si Al-Sissi i les forces armades fan servir el pes i influència amb aquest objectiu. Però, ara per ara, sembla que el sector de la seguretat té via lliure i compleix les ordres dels militars. Mubarak se n’ha anat, però el seu estat policial torna.
27-VIII-13, Yezid Sayigh, lavanguardia