"L’Espanya d’Azaña" (4), Juan José López Burniol
La societat espanyola ha tingut històricament prou empenta per aprofitar els escassos períodes de pau i moderació que ha gaudit per institucionalitzar-se i créixer, malgrat el constant mal govern que li ha ofert una classe dirigent “assentada” sobre l’Estat, al qual fins avui mateix ha considerat com una “finca particular” o el gerent d’una “societat de socors mutus”, amb la lògica conseqüència que l’ha usufructuat de continu en benefici propi.
Així, durant la dècada moderada del segle XIX es van establir les bases de l’Estat modern i, un temps després, en els primers lustres de la Restauració canovista, Espanya va créixer econòmicament i va fer possible el que després es diria l’Edat de Plata de la cultura espanyola. Però els anys constructius de mitjan segle XIX van acabar amb la caiguda d’Isabel II, pel seu greu desordre personal i –el que és pitjor– la falta de distinció entre negocis i política, agreujada per un model de desenvolupament econòmic focalitzat en l’Estat. Ningú no pensava en els negocis públics més que per canalitzar-los en benefici dels seus interessos privats. La màquina de l’Estat va acabar per adoptar els procediments d’una empresa particular on totes les operacions es realitzaven amb vista al benefici que els socis en podien obtenir.
De manera semblant, la Primera Restauració –la canovista–, que ja havia estat incapaç d’afrontar amb una mínima racionalitat i visió llarga la qüestió cubana (la qual cosa va provocar el desastre del 1898 i el gemec incessant i estèril d’aquella generació), va entrar en crisi a partir del 1913, quan Maura va reconèixer que els partits –simples eines d’un sistema oligàrquic i caciquista que excloïa mitja Espanya– eren “incapaços” de governar. I llavors va passar el que havia de passar: després d’uns efímers governs de concentració, va arribar la primera dictadura del segle XX, la de Primo de Rivera, que es va esgotar en si mateixa arrossegant amb ella la monarquia.
“Que no se ha marchao, que le hemos echao!”, cridava el poble a Madrid, referint-se a Alfons XIII, després de la proclamació de la Segona República. Aquest crit expressa bé el que va voler ser la República: un canvi profund de la nació espanyola, fundat en la tardana assumpció operativa dels principis del liberalisme cultural i del liberalisme polític, que exigia l’enderrocament de la monarquia i la separació de l’Església i l’Estat, configurat aquest com a laic. Cosa que al seu torn suposava l’enderrocament de l’edifici institucional que, dibuixat amb voluntat integradora per Balmes, havia arrelat a la fi en un sistema insostenible per la seva injustícia i per la seva ineficiència. Juan Velarde ho va expressar amb justesa, en dir que “el que tenien en la seva ment tots els espanyols no vinculats a l’oligarquia dominant” era que “l’aconseguit no (suposava) res davant el que es podria aconseguir amb una nova política”.
Manuel Azaña va encarnar, per a amics i enemics, aquesta nova política, aquest ideal republicà que –en paraules de Santos Juliá– es concretava així: “Serà precís (...) crear un Estat que no sigui oligàrquic sinó nacional, i que no podrà ser ja monàrquic sinó republicà, confosa com està la monarquia amb l’oligarquia que havia construït el seu Estat com a instrument per a la defensa dels seus immediats interessos”. El que exigia un procés d’alliberament d’energies sotmeses a la Corona, a l’Església, a l’exèrcit, als cacics... A més, aquest nou Estat republicà havia de resoldre l’anomenat “problema català”, que és, en realitat, el problema de l’estructura territorial de l’Estat, plantejat des de la Constitució de Cadis i que rebrota cada cop que Espanya recupera la llibertat. Un problema al que Azaña es va referir amb aquestes paraules: “El problema català, el problema de les autonomies espanyoles, és un fet i no ens ha caigut a nosaltres d’una teula el 14 d’abril; existeix des de fa molts anys”. Per això, “la República pot i ha d’elevar(lo) al rang de problema capital i fonamental en l’organització de l’Estat”, ja que “la Constitució conté tals bases per organitzar l’Estat, que permet resoldre en fórmules d’harmonia i de col·laboració les divergències històriques peninsulars”.
És cert que Azaña també va dir que “la República serà republicana, és a dir, pensada i governada pels republicans”, la qual cosa no és precisament una expressió afortunada, encara que en el seu pensament volgués dir que “serà democràtica o no serà”. En qualsevol cas, bona part d’Espanya no va assumir el seu projecte i després va venir el que va venir: una guerra fratricida i una dictadura interminable –la de Franco–, segona edició, corregida i augmentada, de la de Primo de Rivera. Total, que Espanya va continuar sense ser capaç de conformar un Estat fort basat en la llibertat i en la democràcia, perquè les dictadures mai no són prova de la fortalesa d’un Estat sinó de la seva debilitat, ja que necessiten de l’ortopèdia de l’exèrcit per subsistir.
24-VIII-13, Juan José López Burniol, lavanguardia