per què, per a què, van fer que els contribuents ’rescatèssim’ els bancs?
Els irlandesos estan farts que els parlin de miracles. Del “miracle econòmic” que va convertir els pisos del barri dublinès de Ballsbridge en habitatges més cars que els de Manhattan, que es va basar en els peus de fang de la corrupció política i una bombolla immobiliària com l’espanyola. I farts de l’actual “miracle de la recuperació austera”, pregonat com el model a seguir pels tecnòcrates de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional (FMI), un altre absurd. Els números es poden manipular, però la realitat no.
I la realitat, a la Irlanda de l’estiu del 2013, és que l’índex d’atur està estancat al 14% malgrat una caiguda de sous, pensions i poder adquisitiu de les famílies de vora el 20% per “fer créixer la competitivitat”. I a barris com Knocknaheeny, a Cork, arriba fins al 49%, cosa ben significativa perquè a la cantonada hi ha una de les principals seus internacionals d’Apple, que fa servir Irlanda de tapadora per no pagar impostos (o pagar-ne el mínim possible).
Només les subsidiàries irlandeses d’Apple ja disposen d’inversions i efectiu per valor de 75.000 milions d’euros, una suma prou alta per tornar els diners del rescat i resoldre de cop la crisi del país. “No han fet mai res per nosaltres –es lamenta Eileen Stokes–. Contracten molts treballadors estrangers i els paguen el mínim possible”. Un estudi del professor Stephen Shay, de la Universitat de Harvard, indica que cada treballador de la multinacional al campus de Cork genera més de 7 milions d’euros anuals en beneficis, però està pagat per sota de la mitjana.
El Govern que encapçala el primer ministre Enda Kenny s’aferra a la condició irlandesa de paradís fiscal encobert, i ha resistit totes les pressions de Brussel·les perquè adeqüi l’impost de societats (del 12,5%) a la mitjana europea (22,4%). “Si bé és cert que directament traiem molt poc o res dels guanys de grans corporacions com Apple, Facebook, Microsoft o Google, aquestes companyies generen 150.000 llocs de treball, un 8,5% de la força laboral –assenyala l’economista Stephen Bent–. A més, els seus executius s’han de gastar aquí bona part dels sous fabulosos que tenen, comprar cases i cotxes, i això estimula el consum intern”.
Irlanda depèn cada vegada més de les exportacions, que l’any passat van arribar als 171.000 milions d’euros. Si no fos per això, el PIB hauria caigut un 20% des del 2010.
La recaiguda d’Irlanda en la recessió (una contracció del 0,6% per cent en l’últim trimestre) ha estat un cop molt dur per a Kenny, i per a tots els que estan entestats a convertir Irlanda en un exemple que “l’austeritat funciona”. Els brots verds –atenció!– no han arribat mai a germinar. El valor de les propietats immobiliàries (la pensió de moltes famílies) ha caigut fins un 60%, i encara no ha tocat fons. El dèficit pressupostari projectat per al conjunt del 2013 equival a un 7,5% del PIB, malgrat totes les retallades, i el deute públic s’ha disparat fins a un 120% del PIB. Els bancs, rescatats en massa pels contribuents fa tres anys amb un crèdit de 85.000 milions d’euros, no presten diners.
Els apòstols de l’austeritat fins ara s’escudaven en una taula de salvació ben pobra per defensar el seu model: presentaven un creixement de l’1,4% el 2011, i d’un raquític 1% l’any passat, com a prova definitiva que calia continuar per aquest camí. El Govern, conservador i disciplinat, els va fer cas i va etzibar una altra bufetada a la ciutadania, amb un paquet addicional de retallades i impostos. Però ja ni tan sols els números no sostenen aquesta fal·làcia. Mentre Alemanya i França creixen, Irlanda s’enfonsa cada vegada més.
Emily Gallagher és un dels 90.000 irlandesos –un 2% de la població– que va emigrar el 2012, i no té perspectives de tornar excepte per les vacances. “Me’n vaig anar a Austràlia amb una amiga –explica– per veure com anaven, allà, les coses. Vam entrar-hi amb un visat que permet fer turisme i treballar durant un any, ens vam passar tres mesos empaquetant fruita a Queensland, i ara sol·licitarem el permís definitiu de residència. La família es lamenta que siguem tan lluny, però ens expliquen que a casa tot va cada vegada pitjor”.
Els irlandesos –joves i no tan joves– han tornat a emigrar, com en els vells temps. Les destinacions favorites són Anglaterra, els Estats Units i Austràlia. “A Sydney encaixem perfectament –diu Nicola Ahern, que treballa en un hotel d’aquesta ciutat i ha vingut uns dies a Cork per veure els seus pares–. Parlem la mateix llengua, tenim la mateixa cultura, estem ben formats, i som el prototip d’estranger blanc que els agrada, perquè allà també hi ha cada vegada més prejudicis i xenofòbia. Amb un atur de només el 5%, trobar feina és fàcil. Els caiem simpàtics, i tenim una xarxa per ajudar-nos els uns als altres”.
A Irlanda l’atur és del 14%, i dins de la comunitat irlandesa d’Austràlia, cada vegada més gran, és del 2,4%. “No hi ha color –assenyala Bobby Rourke, que es guanya la vida fent de fuster–. La tria consisteix a viure al cul del món però amb un sou més que decent i la sensació que hi ha futur, o quedar-te a Irlanda, amb la millor cervesa del món però amb uns polítics corruptes, uns banquers que s’han emportat els diners i sense perspectiva”.
“El projecte de regeneració urbana amb més èxit d’Europa”, diu un cartell a l’entrada del centre comercial de Ballynum, a Dublín. En realitat, un dels seus fracassos més grans, una víctima més dels excessos de la bombolla immobiliària. Cases abandonades i envaïdes per les males herbes, pubs convertits en petites fortaleses, amb més mesures de seguretat que una comissaria de policia de Belfast. “Tot el que ha fet el Govern és ajudar els seus amics constructors i banquers, mentre que a mi m’ha abaixat el sou de 1.000 a 800 euros”, es queixa Tom Redmond, infermer d’un hospital públic.
El 2006 es van concedir 200.000 hipoteques. Aquest d’any, de moment, no arriben a 5.000, i això que els preus s’han desplomat. A Malahide, un pintoresc poblet costaner (el Sitges de Dublín) on viuen l’actor Brendan Gleeson i el cantant Ronan Keating, el restaurant italià de tota la vida ha tancat, i la meitat dels iots estan a la venda. “La destrucció de riquesa és monumental –opina l’economista Darren Cronin–. El 20% més ric continua igual, però la classe mitjana l’estan aniquilant amb impostos i retallades. Molts van invertir els estalvis en accions del seu banc de tota la vida, i ho han perdut tot. A aquesta gent se li fa molt difícil creure que les coses tornaran a ser com abans. Se senten estafats, la seva fe en el sistema ha mort. Saben que no hi haurà miracle”.
19-VIII-13, R. Ramos, lavanguardia