"L’Espanya de Cadis" (2), Juan-José López Burniol
Vaig voler dedicar aquesta entrega a l’obra de José Cadalso, escrita a mig camí entre la Il·lustració i el Romanticisme, pel fet que les Cartas marruecas denuncien el retard en el cultiu de les ciències com una de les causes principals de la decadència espanyola, juntament amb la fractura interna, les nombroses guerres i la forta emigració. Però la lectura d’un llibre recent de Miguel Herrero de Miñón ( Cádiz a contrapelo. 1812-1978, dos constituciones en entredicho) m’ha fet pensar –després de constatar, amb Quevedo, la primerenca aparició a Espanya d’una casta assentada sobre l’Estat com a usufructuària exclusiva i excloent d’aquest– que convé més ponderar les causes del secular enfrontament dels espanyols entre ells.
Herrero en destaca amb solvència una. Comença amb la desmitificació de la Constitució espanyola del 1812, que passa per ser la fita fonamental de la nació espanyola, fundada, al seu torn, en dos mites més: el goticisme d’arrel castellana com a essència de la nació espanyola i la recuperació de les llibertats pàtries. La Pepa, al crit d’“Espanyols, ja teniu pàtria”, va pretendre fundar la identitat espanyola en la cristal·lització institucional d’una de les “dues Espanyes” gestades al llarg dels segles precedents. És a dir, la Constitució gaditana no va sorgir del consens nacional, sinó de l’opció de mitja Espanya –si és que va ser mitja– contra l’altra mitja. Per això, es va presentar des del seu origen i, sobretot, en la seva aplicació pràctica com un trágala determinant de la precisa caracterització de l’Espanya vuitcentista com Mater Dolorosa (Álvarez Junco). Si bé aquesta concepció reduccionista de la nació espanyola –basada en l’unitarisme uniformista que van consagrar els constituents de Cadis– té unes arrels més racionalistes que historicistes, més dogmàtiques que empíriques i més afrancesades que castisses.
Ningú no discuteix que la Constitució del 1812 s’inclou en el cicle de les constitucions revolucionàries (que van liquidar les institucions de l’antic règim i van instaurar un Estat liberal), però no és originària –hi ha res d’originari tret de la causa primera?–, sinó derivada. Tres són, almenys, les tradicions que arriben a Cadis: 1. la neoforal castellanista, que reivindicava una hipotètica constitució històrica d’Espanya identificada amb Castella com a continuadora de la monarquia goda; 2. la foralista o filoaustriacista dels antics regnes de la Corona d’Aragó, que era favorable a l’organització politerritorial de la monarquia suprimida pels decrets de Nova Planta i mantinguda a Navarra i el País Basc, és a dir, defensora del restabliment de les institucions pròpies de cada territori sense posar en qüestió la unitat de l’Estat organitzat, en conseqüència, sobre un model horitzontal i no vertical; aquest corrent va fer eclosió amb la crisi del 1808 fins a ratllar en el federalitzant, raó per la qual tant va alarmar les autoritats madrilenyes, i 3) la racionalista i liberal, d’arrel francesa, sempre viva en la Il·lustració espanyola.
D’aquests tres corrents, en va sortir triomfant el tercer, recolzant-se molt sobre el primer. Així, el racionalisme il·lustrat dels constituents va assumir el centralisme assimilacionista del corrent neoforal castellanista propugnador d’una Espanya vertical, fundant-la –d’una banda– en el mite goticista de la unitat peninsular (amb arrel lleonesa i fins i tot astur), és a dir, en la creença que el regne visigot va configurar Espanya com una sola monarquia; i basant-la –de l’altra banda– en l’hegemonia peninsular castellana producte de factors diversos: geogràfics, econòmics, demogràfics, militars i constitucionals, com els poders més grans atribuïts al rei a Castella.
En síntesi, segons el parer d’Herrero, les Corts de Cadis van intensificar l’assimilisme castellà i van frustrar les possibilitats d’una organització federal i fins i tot confederal de la monarquia. I, en conseqüència, l’unitarisme uniformista així generat ha impregnat la història constitucional espanyola, frustrant al seu dia les opcions autonomistes alternatives a les revoltes independentistes de Cuba i les Filipines, de la mateixa manera com avui es mostra incapaç de resoldre les reivindicacions nacionalistes a la mateixa Península. Es pot parlar, per tant, del fracàs de la Constitució del 1812 per un excés de racionalisme que el va fer prescindir de la realitat circumdant, fins al punt que l’evolució constitucional espanyola durant els dos últims segles es caracteritza per un gradual abandonament de les pautes del 1812, fins a arribar a cristal·litzar, el 1978, en el que es podria considerar el revés de la Constitució de Cadis dins del marc d’un lent ocàs del centralisme.
Però, sigui com sigui, l’organització territorial uniforme, homogènia i centralitzada incoada a Cadis, restablerta el 1833 i que va fer definitiva la Constitució del 1837, ha marcat la vida espanyola dels últims dos segles. És per això indissociable de les seves crisis.
10-VIII-13, Juan-José López Burniol, lavanguardia