"Turisme: els nous exotismes", Sergi Pàmies
Per marcar distàncies amb el turisme massificat, cada vegada hi ha més persones que s’atorguen la condició de viatgers. Amb bones intencions, busquen circuits alternatius i aventures irrepetibles. Després, quan tornen i els preguntes què els ha emocionat més, se’ls il·lumina la mirada i responen: “L’autenticitat”. Aquesta autenticitat, justificada per la sana voluntat de viatjar respectant el medi i les cultures que es visiten, acostuma a reduir-se a clixés de pobresa hospitalària i espontània. Si ets un jubilat austríac que viu còmodament instal·lat en una casa amb jardí a la perifèria de Viena, encara que siguis un austríac extraordinàriament autèntic mai no podràs competir amb l’autenticitat d’un pescador africà que sobreviu gràcies a una barca construïda pels seus avantpassats.
Entesa com una oportunitat de redempció espiritual, l’autenticitat sedueix pel contrast social entre el nostre benestar material i la seva superioritat espiritual i té una aurèola moralitzadora i paternalista que proporciona al viatger una experiència terapèutica (l’antropòleg Renato Resaldo parlava de “nostàlgia imperialista”).
Hiperexplotada, l’autenticitat s’ha convertit en una variant de la indústria turística. En broma, podem imaginar com els pescadors africans o d’altres llocs susceptibles d’atraure aquesta mena de sensibilitats amaguen qualsevol indici de comoditat material per no decebre les expectatives dels visitants. Més enllà d’aquest esforç per diferenciar-se del turisme depredador, la curiositat per conèixer 
formes de vida autèntica sempre ha existit. El problema és que, com a fenomen ambivalent (destrueix i aporta riquesa de manera simultània), el turisme ha explotat tant aquesta set d’autenticitat que l’ha corrompuda per saturació. Els falsos pintors bohemis que hi ha a Montmartre, per exemple, són una recreació de l’autenticitat entesa com el simulacre d’una època que, per raons de rendibilitat, convé limitar a un perímetre temàtic i transformar en escenografia. I quan després d’hores de viatge i de gestions misterioses el viatger-aventurer aconsegueix assistir a una cerimònia de màgia negra, a un casament aborigen o a un concert de percussió autòctona, encara que se senti un privilegiat per accedir a un moment d’autèntica autenticitat, no és pas tant diferent del guiri arquetípic que avui entrarà a un pseudotablao de Barcelona convençut d’haverhi trobat el duende flamenc.
La demanda, però, continua evolucionant i obliga a trobar llocs cada vegada més autèntics i remots (els llocs comuns de demà). En contrapartida, el turisme massificat ja fa temps que admet obertament la falta d’escrúpols i la superficialitat. Converteix ciutats i països sencers en parcs temàtics on tot està programat per complaure els visitants i on tots actuem amb la convicció d’estar vivint una experiència artificial. Autènticament artificial, vull dir.
12-VIII-13, Sergi Pàmies, lavanguardia
