"Filosofia de l’escot", Sergi Pàmies
Per raons climatològicament òbvies, aquests dies abunden els escots. N’hi ha de tota mena i la meva intenció no és interpretar l’exuberant casuística d’aquests abismes carnals, sinó plantejar una qüestió que fa dècades que m’amoïna. Quina ha de ser l’actitud d’un home en presència d’un escot femení? Ha de mirar? No ha de mirar? Ha de mirar fent veure que no mira? En aquesta matèria, durant molts anys, he aplicat la doctrina Testi. L’actor Fabio Testi va seduir Ursula Andress i ella explicava que es va enamorar de Testi perquè, a diferència de tots els homes que havia conegut fins aleshores, no li va mirar els pits sinó els ulls. Sospito que Testi va obligarse a reprimir el seu instint, una reacció de contenció que, per respecte, molts homes tenen davant d’un escot irrefutable. De manera tàcita, s’entén que en aquesta circumstància el que has de fer és no mirar-lo d’entrada i després, si et ve de gust, admirar-lo amb discreció (per cert: la doctrina Testi funciona sobretot si ets Testi).
Fa anys la periodista francesa Monique Ayoun va publicar un llibre divertit i oportú, Histoire de mes seins. Entre altres anècdotes sobre la seva biografia pectoral, Ayoun descrivia les mirades que suscitaven els seus pits, especialment voluptuosos. Deia que les mirades dels homes eren precises, fascinades, somiadores, assassines o com una carícia. Les de les dones, en canvi, eren mirades d’inspecció, inquisidores, menyspreadores o acusadores. Passats els anys, el protocol sobre quina ha de ser la nostra actitud davant d’un escot encara no s’ha resolt. Si l’ignores, sembla que el menyspreïs. Si li fas l’onada, potser ets sincer i espontani però quedes com un descendent d’aquells cromanyons de l’Espanya d’Alfredo Landa.
Per progrés evolutiu, hem après que les raons per dur escot pertanyen a la intimitat de la dona que decideix lluir-lo. Per això seria bo aclarir fins a quin punt és un recurs estrictament privat o un element de comunicació sobre el qual els altres també podem manifestar-nos. Per això proposo que La Vanguardia, sempre atenta als interessos reals de la població (cap a quina banda ha de penjar-se el rotllo de paper de vàter o la conveniència de dur mitjons de rombes), aculli un debat públic sobre una qüestió tan rellevant com l’escot. Les opinions dels homes seran benvingudes, però seria més interessant saber què opinen les dones i quines són les mínimes normes d’urbanitat que proposen en matèria d’escot.
Per acabar, una reflexió del llibre de Monique Ayoun comentant el poder termostàtic dels seus pits: “A poc a poc vaig aprendre a fer-los servir com una brúixola. Fugia sistemàticament dels homes massa obnubilats pels meus pits. Es van convertir en un excel·lent baròmetre de la sexualitat masculina. Tot depenia del grau d’interès que demostraven: cap interès, malament; massa interès, sospitós”.
4-VIII-13, Sergi Pàmies, lavanguardia