"Humpty Dumpty, el rei", Xavier Antich

Un dels personatges més populars amb què es troba Alícia és Humpty Dumpty (Gep Boterut en la versió catalana), aquell poca-solta del cos amb forma d’ou. Enmig d’una conversa delirant, Humpty Dumpty li diu a Alícia: “Quan jo uso una paraula, vol dir exactament el que jo decideixo que digui, ni més ni menys”. I, davant els dubtes d’Alícia (“la qüestió és si es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents”), no dubta a corregirla: “La qüestió és qui mana amb això, n’hi ha prou”. I, com que ell mana, inventa paraules noves i canvia significats per a les que ja existeixen. Amb això, el llenguatge deixa de ser un instrument de comunicació perquè el significat de les paraules canvia arbitràriament en funció de qui les usa i, és clar, de qui mana: és a dir, de qui atorga significat nou a les paraules velles. Però si les paraules no tenen significat clar i predefinit, aleshores ningú no menteix. Només cal que les paraules deixin de significar allò que significaven per buidar-les i omplir-les de nou a conveniència.

Malmetre les paraules perquè deixin de dir allò que revelen i convertir el llenguatge en una xarxa trenada d’eufemismes que no només amaguen la realitat de les coses sinó que les tergiversen fins a fer-les irreconeixibles és encara pitjor que mentir. Perquè, si ja no hi ha acord sobre el que les paraules diuen, qualsevol acord sobre qualsevol cosa esdevé, lògicament, impossible. Podrir les paraules fins a l'extrem en què tot valgui i que, de qualsevol cosa, es pugui dir arbitràriament el que no és malmet, i això és molt greu, la credibilitat en el propi llenguatge i en els fonaments de la comunicació que són la base de la relació social.

22-VII-13, Xavier Antich, lavanguardia