"Crisi i contravalors", Rafael Nadal
Ens pensàvem que la crisi actuaria de revulsiu, que remouria les nostres consciències, que comportaria un canvi col·lectiu de prioritats i que posaria altre cop de moda valors i actituds relacionats amb l’esforç, la superació i el bé comú. Però no sembla que la tragèdia que estem patint tingui els efectes pedagògics que tots auguràvem. Segurament perquè els valors no s’introdueixen en un sol dia, ni depenen de grans discursos, sinó de la transmissió lenta i exemplar en totes les esferes públiques i privades de la societat.
Els valors d’una societat són el fruit d’anys de conductes exemplars que es transmeten sobretot a l’àmbit familiar, però també a l’escola, al carrer, a la feina, a les competicions esportives, a les manifestacions culturals o a l’entreteniment audiovisual. I depenen d’una manera molt particular dels comportaments de les classes dirigents, que poden actuar com a referents positius o promoure contravalors i actituds negatives. Aquest darrer és, tristament, el nostre cas.
Als primers compassos de la crisi, la nostra societat va demostrar una voluntat extraordinària de sacrifici, de sobreesforç i de servei. Però els líders no van estar a l’altura. Ningú no va acudir a canalitzat totes aquestes forces en el projecte col·lectiu que la gravetat de la situació reclamava. Al contrari, vam assistir a la descomposició de les institucions i dels lideratges, que ja no han parat de projectar sobre la societat la força negativa de la inhibició, la covardia i la corrupció.
Confiàvem que en algun moment prendrien consciència de la seva responsabilitat en tot el que està passant i que intentarien redimir-se bolcant-se en el servei a la societat. Hem esperat inútilment que les institucions rectifiquessin i que els líders es posessin al capdavant del procés de regeneració que la societat reclama, però la resposta ha estat un major sectarisme i una conxorxa partidària més gran –inclosa la defensa dels corruptes–. Algun dia sortirem de la crisi, però no en sortirem amb la força de les lliçons apreses, sinó amb una nova pèrdua de valors, amb menys confiança col·lectiva i amb molta més propensió al cultiu dels privilegis privats. Segurament ha augmentat la solidaritat com a mecanisme d’autodefensa de les classes mitjanes i populars, però ha desaparegut com a eix de l’acció pública.
Les nostres classes dirigents tenen, doncs, la responsabilitat principal en tot plegat. En primer lloc, institucions, partits i líders polítics, que s’han enrocat en un tot s’hi val per no haver d’afrontar les reformes en profunditat, per no tocar el clientelisme, per no haver de donar la cara, i per no perdre els privilegis. No han regenerat la política; no han reformat l’administració; els poderosos no s’han avingut ni a parlar de la possibilitat de sacrificar una petitíssima part dels seus privilegis en favor de l’equilibri social que, en definitiva, els garantiria la riquesa futura.
En el món de l’economia, les finances i l’empresa, els lideratges encara han resultat més decebedors. De la mà de principis com la mobilitat, la productivitat o la globalització –aparentment neutres des d’una perspectiva moral–, s’han multiplicat subtilment contravalors com l’individualisme, la competència desmesurada, la sobrevaloració de l’èxit, la victòria a qualsevol preu, l’ostentació i l’obsessió per l’enriquiment i el luxe. Aquesta és una tendència que venia de lluny, però ara s’hi ha afegit també el menyspreu de valors com la cohesió, l’arrelament, l’estabilitat, la solidaritat i la creació de riquesa.
Molts dels executius d’aquest país semblen quintacolumnistes de l’economia especulativa que no parlen mai de crear riquesa, de millorar productes, de crear-ne de nous, de distribuir-los millor, de fer-los arribar a nous mercats, de descobrir talent, de desenvolupar territoris. Només parlen de reducció de despeses –a costa de quedar-se sense talent i sense capital– per aconseguir una foto magnífica de les empreses i posar-les a la venda. En aquesta crisi, les empreses ja no es fan petites sinó que desapareixen i quan arribi la recuperació europea no hi seran per aprofitar-la. I el mateix passarà amb el teixit social devastat per les darreres polítiques públiques. On ha estat tots aquests darrers mesos la solidaritat, el compromís o simplement l’esperit de servei de les entitats financeres i de les administracions?
Certament, Catalunya es va fer amb ambició i tenacitat, en part amb l’aportació valuosa de molts joves que fa més d’un segle van marxar a l’exterior a buscar oportunitats; el seu esforç i les seves actituds obertes i receptives estan a l’origen de la nostra actual capacitat exportadora. Però Catalunya no es va aixecar renegant de la cohesió familiar, social i territorial, ni proclamant una fe sectària i fonamentalista en el desarrelament i l’individualisme. La irresponsabilitat de les classes dirigents és extraordinària. Definitivament deuen ser irrecuperables per al servei públic: com més descobrim fins a quin punt s’ha deteriorat la política partidista, més s’hi aferren; com més ens enfonsem en la misèria, més es descaren intentant salvar-se només ells; com més sabem dels casos de corrupció, més creix la sensació que ja han creuat la frontera de la dignitat i que ja tan els fa que els haguem descobert.
No només difonen males actituds i escampen contravalors: els practiquen i no en tenen mala consciència!
12-VII-13, Rafael Nadal, lavanguardia