Catalunya cañí -117: una ciutadania que es roba a sí mateixa
Quan, fa una pila de lustres, van instal·lar a Barcelona el nou model de paperera que ara és majoritari als carrers, van col·locar cendrers en una de les potes que la subjecten a terra. Aquestes potes duen dos petits eixos que permeten que els que les netegen puguin fer girar la paperera fins a abocar en un cabàs els papers o el que hi hagi dins. Que aquestes papereres van néixer predestinades al fracàs és evident, perquè al cap d’un temps hi van posar bosses d’escombraries de plàstic, generalment negres o grises, però també blaves, d’un blau clar esgarrifós. Suposo que van decidir no fer cas de la idea inicial perquè així els és més fàcil (i potser més net) buidar-les. Però passa que, quan bufa el vent, com que la paret del cilindre és tota plena de foradets, la bossa es regira. Això fa que tot el que hi ha dins s’escampi per terra i la bossa quedi onejant al vent, com a bandera de l’absurd i del disseny mal entès. ¿Per què van crear una paperera amb la paret foradada si, després, el vent fa voleiar aquestes bosses que hi posen i que en principi no hi haurien de ser?
L’última gran desgràcia d’aquestes papereres són els cendrers abans esmentats. Eren perfectes, del mateix color que les papereres, i permetien que la gent, quan acabava un cigarret, l’apagués del tot contra la reixeta que hi havia i, encabat, en llencés la burilla per un dels forats que hi havia just a sota. Ara, de cendrers d’aquests se’n veuen poquíssims. La majoria ha desaparegut. És evident que els arrenquen, probablement els mateixos homes que van per la ciutat amb carretons de súper carregats fins a dalt, els mateixos que arrepleguen tota peça de metall que els caigui a l’abast, sigui als contenidors o, si cal, als portals de les cases: picaportes, embellidors... Els cendrers de les papereres són facilíssims de forçar, i pesen bastant, i els ferrovellers compren qualsevol cosa de metall sense fer preguntes. Ara, els que s’encarreguen de mantenir les papereres ja no restitueixen els cendrers arrencats. Simplement hi posen, amb reblons, petits cercles que permeten apagar la punta del cigarret i llençar-la a la paperera, on, en pura lògica, no hi hauria mai d’anar. Els cercles també els arrenquen, per cert, per molts reblons que duguin.
21-VI-13, Quim Monzó, lavanguardia
