"Una lliura de carn pròpia", John William Wilkinson
L’argument d’El mercader de Venècia no se’l va inventar William Shakespeare, però el que revela aquesta obra sobre la cobdícia és, en aquests temps, més vigent que ma3i.
El jove Bassanio, necessitat de diners per conquerir la rica hereva Pòrcia, demana al seu amic Antonio que li deixi 3.000 ducats, però aquest darrer no tindrà els diners fins que tornin a Venècia els seus vaixells plens de mercaderies. A fi de satisfer la petició de Bassanio, Antonio recorre a l’usurer Shylock, que li presta els 3.000 ducats però amb una condició: si no li tornen la suma en la data establerta, Antonio haurà de donar una lliura de la seva pròpia carn de la part del cos que Shylock disposi, que precisament resultarà ser la més pròxima al cor.
Els vaixells d’Antonio naufraguen i Shylock li exigeix que li pagui el que han convingut. Se celebra un judici en què Porcia, disfressada d’advocat, dóna la raó a Shylock, però afegeix que només podrà cobrar la lliura de carn d’Antonio si no vessa una sola gota de la seva sang. Al final, el bé acaba triomfant sobre el mal.
Veient el panorama actual d’estats fallits i tantes famílies desnonades, ens podem preguntar si no deu ser que milions d’europeus es troben a mercè d’un usurer despietat que s’entesta a exigir aquesta lliura de carn fins i tot sabent que no li servirà de res. Sobretot ara, quan l’FMI reconeix que la troica ha comès “errors notables” en la gestió dels rescats de Grècia, Irlanda i Portugal, però dels quals ningú no vol assumir cap mena de responsabilitat.
Per desgràcia, el que està passant a Europa no és una obra de Shakespeare: falta l’astúcia d’una Pòrcia per treure-la d’aquest destret insuportable. I és que, de vegades, pel bé de tots, els deutes s’han de perdonar, perquè si no es fa tothom hi surt perdent.
Són molts els que s’oposen a acumular una gran quantitat de deute públic. Només l’austeritat salvarà l’economia, proclamen. Però el dèficit dels governs no va ser el que va causar el crac financer del 2008, sinó que n’ha acabat sent una conseqüència. El càncer que tant mal ha fet al sistema es va covar en el sector privat: milions de persones van abandonar la sensatesa de l’estalviador per convertir-se en especuladors. Fins que, horroritzats, es van adonar que tot el que tocaven s’anava convertint en porqueria.
Us en recordeu, d’aquells anuncis que, per aquelles dates, a l’inici de l’estiu, deien als joves –els que ara no tenen feina– que s’emportessin un cotxe nou, passessin un estiu de luxe i que no haurien de pagar ni un cèntim fins a l’octubre? O que compressin un pis en comptes de llogar-lo, o que els seus pares i avis compressin aquelles felices preferents? Igual que Antonio, l’amic de Bassanio, ningú no comptava que les naus poguessin naufragar. Però és el que va passar, i ara, després de tantes vides destrossades, comença el judici.
Fins ara, els que han anat pagant els plats trencats han estat els deutors, siguin individus o estats. Però no deuen tenir la seva part de culpa, les entitats que tan alegrement deixaven diners a la gent sense mitjans per tornarlos? El prestador també s’hi juga els diners, per molt dures que siguin les condicions que exigeix a canvi. No ho oblidem!
Quan la banca va abandonar la seva lloable funció, que consistia a donar crèdit, sense incórrer en la usura, als qui els podien tornar segons acord mutu, es va rebaixar a ser un simple especulador encegat per la cobdícia. Però ara no vol assumir les pèrdues, i ja fa un lustre que exigeix una lliura de carn als pobres diables que al seu dia va enganyar. És aquí quan apareix en escena un dilema d’índole moral: els deutes són sagrats? Si tots els deutors estan empresonats i els estats fallits reduïts a la indigència, qui hi surt guanyant? No deu ser que tot el sistema ha entrat en un cercle viciós del qual ningú no es podrà beneficiar? Entestar-se a cobrar aquesta lliura de carn condemna a mort el deutor i, el que és pitjor i com pretenen, passar la condemna als seus fills i néts. Resultat: misèria i companyia pels segles dels segles.
El periodista nord-americà Robert Kuttner ha localitzat al 1706, durant el regnat d’Anna de Gran Bretanya, el punt d’inflexió en la llarga història dels deutes, ja que va ser quan els anglesos van inventar, en el sentit modern, la fallida o el dret a un judici de fallida. Un sistema de concursos de creditors individuals era preferible a deixar que els deutors es podrissin a la presó.
Els ministres de la reina Anna van actuar així per necessitat: una sèrie de crisis, desastres naturals i plagues van significar que gran part dels comerciants estaven arruïnats. Això sí, només ells. Els mercaders com Antonio de Venècia –Shakespeare va escriure l’obra en aquella època–, podien beneficiar-se de la nova llei.
Es va oblidar aquesta lliçó, amb desastroses conseqüències, al final de la Primera Guerra Mundial. Però gràcies a la magnanimitat amb què es va tractar Alemanya al final de la segona, tothom hi va sortir guanyant, començant pels alemanys. Per aquesta raó, i segurament per moltes més, és una autèntica pena el que està passant amb Grècia, Xipre, Irlanda i Portugal, per no parlar dels milions d’altres europeus desnonats o endeutats fins a les celles.
Potser ha arribat l’hora que la Unió Europea es convenci que una política d’austeritat tan prolongada és, més que res, pròpia d’un obcecat Shylock. Ara ens falta una Pòrcia, en aquesta tragèdia, que el BCE obri d’una vegada les comportes del crèdit –que no de l’especulació–, i a veure quants Antonios se salvaran de la fallida i quants Bassanios es casaran amb la seva xicota.
Quant a Espanya, país que no disposa de processos de fallida o de dació en pagament, fóra bo que algú es comencés a adonar que tanta misèria col·lectiva no pot beneficiar ningú. De solucions n’hi ha, i sense vessar ni una sola gota de sang.
23-VI-13, John William Wilkinson, lavanguardia